Oriol Nolis: “En set dies em va canviar la vida i no vaig escollir res del que va passar”

Oriol Nolis (Barcelona, 1978) té aquest tipus de fama estranya només reservada a presentadors del telenotícies: el seu rostre és molt popular i acompanya els espanyols a l'hora de dinar i de sopar, però molts no recorden exactament com es diu. Informa del que passa, però no sabem què en pensa ell. En el seu paper de presentador dels informatius de cap de setmana de RTVE, Nolis és com aquell cosí que veus sovint i que et cau bé, però no saps què li passa pel cap.

“[A RTVE] ens paguen bé. Pel que m’expliquen companys que treballen en televisions privades tenim una estabilitat a la televisió pública que molts altres companys no tenen”

"Algú que està presentant telenotícies no hauria d'estar opinant sobre coses", assenyala. "Amb això he estat molt escrupolós durant tota la meva carrera". No hi ha periodistes a la seva família (la seva mare és advocada i el seu pare és enginyer industrial), però va créixer en una casa plena de diaris. Va estudiar Dret sense tenir gaire clar què volia fer, però el seu amor per la ràdio el va portar a estudiar també Periodisme, i de ràdios i televisions locals va saltar a TVE com a reporter i, finalment, com un dels rostres més populars dels seus informatius.

Nolis també ha provat sort en el món literari: la seva primera novel·la, el thriller La extraña historia de Maurice Lyon (Suma Editorial), va rebre bones crítiques. "Però el fet de ser a la televisió em va penalitzar en aquest sentit, més que beneficiar-me". En té una segona en ment, però s'ho prendrà amb calma després de dedicar cinc anys a enllestir la primera.

Quin paper juguen els informatius en un moment en què la informació arriba per totes bandes i a tothora?

En la televisió ens està passant una mica el que va passar fa uns anys amb els diaris en paper. El que la gent hi pot llegir fa 15 hores que ha passat i ja ho saben. Per això hem de fer un esforç per explicar les coses d'una manera una mica diferent, sense quedar-nos amb la notícia que l'espectador pot saber perquè l'ha vist a Twitter. Un altre assumpte pendent és, en un moment en què la gent jove consumeix menys televisió o ho fa d'una altra manera, adaptar la producció d'informatius a la manera en què es consumeix ara: no s'asseuen a mirar el telenotícies, sinó que llegeixen una notícia o veuen un vídeo per Twitter. Ens hi hem d'adaptar i això és el que estem fent.

Estem informats de debò perquè llegim diaris o mirem la televisió?

D'informació n'hi ha molta, de dades n'hi ha moltes, però amb la informació passa el mateix que amb la dieta: com més variada és, millor. Cal dedicar temps a llegir, veure i escoltar una mica de tot i fer-se una composició de lloc del que passa.

Fins a quin punt és real aquesta concepció generalitzada que una televisió pública depèn del partit que és al poder?

El mal que té la televisió pública és no tenir un sistema prou autònom d'autogovern. A mi m'agradaria que la televisió pública tingués un sistema de govern semblant al de les universitats, que igual que existeix una autonomia universitària existís una autonomia dels mitjans de comunicació públics. Si als rectors de les universitats no els escull el ministre d'Educació, sinó els estudiants, professors i treballadors, m'agradaria que existís una cosa semblant per als mitjans de comunicació públics amb un finançament públic, però en què el govern del mitjà quedés completament al marge del poder polític. Aquest seria el meu model, però crec que no el compra ningú.

“Feia 14 anys que estava en parella i vuit casat. Mai m’havia amagat de res. Soc molt respectuós amb la vida i la llibertat de cadascú i entenc que hi hagi gent que vulgui fer-ho públic i gent que no”

Oriol Nolis, sobre els titulars del 2014 que afirmaven que havia “sortit de l’armari”

I amb el model que tenim, qui ha tractat millor la televisió pública a Espanya: la dreta o l'esquerra?

Jo crec que tractar bé la televisió pública vol dir donar-li autonomia i independència perquè faci la seva feina. I perquè s'equivoqui també des d'aquesta independència. Crec que en totes les etapes hi ha coses que s'han fet bé i coses que s'han fet malament. Però perquè els errors siguin imputables només a nosaltres hem de poder prendre les decisions nosaltres sols i això no passa.

Amb els partits radicals i la ultradreta, què fem? En parlem o callem?

Cal fer dues coses: una, explicar les notícies quan alguna cosa és notícia, al marge de si ens agrada o no. Però després, com a televisió pública, exercir la responsabilitat de donar a l'espectador (no sé si en un informatiu, que potser no és el lloc, però sí en un programa de debat o d'anàlisi) elements per contextualitzar què és el que està dient aquesta persona i quines conseqüències té. Això és responsabilitat dels mitjans. Però si un disbarat és notícia… no l'hem de deixar d'explicar encara que sigui un disbarat.

No creu que aquesta campanya electoral que està a punt d'acabar ha estat plena de soroll, d'assumptes secundaris convertits en centre del debat?

És plena de soroll la campanya, però també la vida política en general. Vivim en un món on és més atractiva una piulada o una frase curta i explosiva que una altra cosa. Ven molt més dir un disbarat, una mitja veritat o un mentida que no pas oferir solucions, demanar amabilitat, construir ponts… Molta gent veu el pacte i l'acord, fins i tot amb els qui pensen diferent, com una feblesa. A mi m'emocionaria més veure Quim Torra amb Albert Rivera donant-se la mà i intentant buscar punts d'acord que no pas tirant-se els plats pel cap tot el dia.

Quins programes li relaxa veure a la televisió una vegada quan penja l'uniforme de l'informatiu?

Reconec que veig poc la televisió i quan ho faig intento veure pel·lícules antigues, alguna sèrie… Però de programes, concursos… no en veig.

Què opina d'un format com Sálvame, que té una estructura de confrontació que fins i tot s'ha contagiat als debats polítics?

Conec en Jorge Javier i tenim bona relació. És un animal televisiu i un presentador excel·lent. Part de l'èxit d'aquest programa és la seva manera de portar-lo. Al programa li reconec el mèrit de ser capaç d'atrapar l'espectador amb les històries dels seus propis personatges. Tots fem televisió perquè ens mirin i han trobat una fórmula per fer-ho. Jo soc partidari d'aprendre passant-ho bé, que mentre t'entretens estiguis aprenent. Crec que aquest programa fa una funció d'entretenir, però a mi particularment… a mi m'agrada que després de veure'l em quedi alguna cosa. Això sí, torno a dir que a la televisió hi ha d'haver de tot. Sálvame no em sembla dolent per si mateix, em sembla dolent veure només Sálvame i res més. Però també em semblaria malament veure només un informatiu o pel·lícules dels anys seixanta. La vida és molt més rica.

El 2014 vostè mateix es va convertir en algú de qui la gent parlava més enllà de la seva faceta professional (“Oriol Nolis, acomiadat del telenotícies, troba consol en el seu marit”, es va poder llegir, per exemple, en mitjans de societat). Com ho va portar?

Va ser una mica una tempesta perfecta. En set dies em va canviar la vida i no vaig escollir res del que va passar. Va haver-hi un canvi de direcció, em van comunicar que no comptaven amb mi i el relleu es va produir d'un dijous a un divendres, quan em vaig haver d'acomiadar dels meus companys. Es va donar la casualitat que això va passar uns dies després de la consulta del 9-N, que havia agitat la vida política i periodística a Espanya, i dos o tres dies abans que jo anés a una gala contra la sida a Barcelona a la qual estava convidat des de feia mesos. Tota aquesta conjunció d'elements porta molta gent a qüestionar-se el meu relleu i a creure que hi havia al darrere uns motius que a mi no em consten. Com que jo era català, com que després vaig aparèixer amb el meu nòvio en una gala… es va començar a especular sobre quin podria haver estat el motiu. No ho vaig portar ni bé ni malament: les persones que apareixem a la televisió estem exposades al fet que de vegades es parli de nosaltres. Jo mai he tingut cap problema a parlar de certs aspectes de la meva vida. Vaig viure el relleu amb tristesa, però em va sorprendre l'afecte de la gent que mirava el telenotícies, no n'era conscient. Em vaig quedar amb això.

“Tractar bé la televisió pública vol dir donar-li autonomia i independència perquè faci la seva feina. I perquè s’equivoqui també des d’aquesta independència”

Després d'aquesta gala a la qual es refereix van aparèixer titulars del tipus: “Oriol Nolis surt de l'armari”. Què opina d'aquesta expressió?

Com que mai he estat en un armari tampoc em vaig donar per al·ludit. Feia 14 anys que tenia parella i 8 que estava casat. Mai no m'havia amagat de res. Soc molt respectuós amb la vida i la llibertat de cadascú i entenc que hi hagi gent que vulgui fer-ho públic i gent que no. Em va sorprendre que molta gent m'enviés missatges que deien que encara eren necessaris aquest tipus de gestos i contribuïen a normalitzar una cosa que malauradament encara no ho és del tot.

Aquest debat sobre si les personalitats influents i amb poder que són LGTBI han de dir-ho obertament o no és molt interessant. Creu vostè que hi tenen una obligació moral?

No els diré als altres que tenen l'obligació de fer res, però jo sí que la sento. Quan era petit em van ensenyar que si un està en una situació de privilegi té l'obligació d'ajudar els altres en el que pugui. Si jo tinc la sort de tenir una bona feina, una posició privilegiada pel fet de treballar on treballo i puc contribuir a ajudar pel fet de ser gai (de la mateixa manera que els rics han de pagar més impostos per ajudar els qui en tenen menys), cal fer-ho.

Paguen bé a RTVE, llavors?

[Riures] Dona per viure bé, sí. Ens paguen bé. Pel que m'expliquen companys que treballen en televisions privades tenim una estabilitat a la televisió pública que molts altres companys no tenen. En això em sento un privilegiat també.

Vostè mai s'ha pronunciat políticament.

Amb això he estat molt escrupolós durant tota la meva carrera. En l'única cosa en què m'he significat és en el tema LGTBI, perquè crec que és un tema de drets humans. En això haurien d'estar d'acord els partits de tot l'arc parlamentari.

Creu que l'afectaria en la feina que fa?

Crec que ho estaria fent malament. Forma part d'això mantenir-me allunyat del soroll polític. Tinc amics i coneguts no en tots els partits, però sí en gairebé tots. I puc dir-te que en alguns molt diferents, que van de l'esquerra a la dreta.

Volia acabar preguntant-li per una altra presentadora d'informatius, que és la reina. Hi ha alguna sensació especial en parlar d'ella per tractar-se d'una excompanya que s'asseia als mateixos seients que vostès?

Potser altres companys sí, però jo no vaig arribar a coincidir-hi. Fa 15 anys que soc a l'empresa. Quan vaig ser a Madrid per primera vegada, ella ja no treballava a Torrespaña. Tots recordem haver-la vist presentant el telenotícies, però queda prou lluny perquè, quan la vegem, pensem que és la reina, no una presentadora.

Creu que ella és feliç?

Hi ha decisions en la vida que prens tu perquè tens un full de ruta o una ambició i hi ha altres coses que et passen i et sorprenen. Per exemple… un s'enamora de qui s'enamora i les conseqüències que comporten no són les mateixes. No és el mateix enamorar-te de l'hereu al tron d'Espanya que d'algú més convencional. Imagino que, si ha escollit aquest camí, deu estar feliç amb la decisió que ha pres.