L’èxit de Guardiola

No hi ha pràcticament cap periòdic ni programa esportiu que no faci una pregunta diària per activar l’audiència, i cap de més recurrent, sobretot als mitjans de Madrid, que demanar si Pep Guardiola ha fracassat després que el Manchester City hagi estat eliminat per tercer any de la Champions. Una manera de convidar a respondre que sí, perquè són molts els que pensen que la seva obligació és conquerir Europa.

Tal com li passa al Barça amb Messi, Guardiola no guanya mai, sinó que li descompten els trofeus que se li adjudiquen abans de disputar-los, simplement perquè es considera que l’argentí és el millor jugador del món i se suposa que l’entrenador català disposa dels calés que faci falta per muntar l’equip més complet de la Champions. No guanyar suposa per tant un fracàs per al Barça i per a Guardiola.

Jutjar un equip i un tècnic en funció d’un resultat en un determinat torneig sembla més aviat pervers, sobretot si es fa en termes extrems, d’èxit o fracàs, sense tenir en compte cap matís, simplement per respondre a unes exigències que no s’han marcat el Barça ni Guardiola. Hi ha la tendència a pensar que el Barça no ha aprofitat prou Messi per guanyar més Champions i que, si Guardiola la va guanyar dos cops, va ser precisament per Messi.

L’argentí va tornar a ser campió a Berlín amb Luis Enrique a la banqueta mentre que Guardiola va ser eliminat tres vegades a les semifinals amb el Bayern de Munic i ara ha caigut dues vegades als quarts de final i una a vuitens amb el City. A l’entrenador només li va faltar dir que no va anar a Manchester per guanyar la Champions perquè li hagin plogut les crítiques, especialment des de Madrid.

No és pas que al Madrid, el rei de la competició, campió de quatre de les últimes cinc edicions, li hagi anat bé, ja que va ser vençut per l’Ajax després que Cristiano toqués el dos a la Juve, també eliminada per l’equip en el qual es va formar Johan Cruyff, motiu de sobres per fomentar l’alegria blaugrana i formular la pregunta des de Barcelona: ha fracassat el Madrid sense Cristiano Ronaldo?

El Madrid no ha guanyat cap títol la temporada en què curiosament s’ha posat en marxa el VAR i, per tant, la paraula fracàs li escau més que no pas aplicada a Guardiola. El City aspira a revalidar la Premier i el Barcelona fins i tot podria repetir el triplet del 2015. El resultat final no modificarà en qualsevol cas que Messi és el número u, i Guardiola, un dels millors entrenadors del món, el millor segons Valverde.

L’afirmació del tècnic deixa sense veu aquells barcelonistes que defensen sense condicions el club, sigui qui sigui qui mani, alguns dels quals no poden ni veure Guardiola des que se’n va anar del Camp Nou. Aquestes fòbies costen d’entendre si no és des de la ràbia, res a veure amb l’alegria que senten els rivals quan guanyen els equips de Guardiola, qüestionat com a persona i com a entrenador a Europa.

Per què molts no poden veure Guardiola? Per com parla? Pel que pensa sobre Catalunya i Espanya? Perquè porta un llaç groc? Perquè fa propaganda d’Open Arms? Per ser un apòstol de Cruyff? La seva manera de ser fa que cada dia hi hagi un motiu més per omplir el got de l’admiració o de la ira fins que peta quan l’eliminen de la Champions, i aleshores es torni a demanar: ha fracassat Guardiola?

No hi ha la possibilitat de fer valoracions parcials, i menys encara futbolístiques, ni qüestionar el seu plantejament al camp del Tottenham, ni discutir sobre el desequilibri defensa-atac del seu equip, sinó que s’imposa sempre un judici sumaríssim a la Copa d’Europa. A Guardiola no se li perdona la seva vocació universal, l’ambició per expandir la seva manera d’entendre el futbol, voler deixar petjada a Itàlia, Alemanya o Anglaterra.

Quants entrenadors hi ha avui a la Bundesliga que són seguidors de Guardiola! Tampoc es pot negar la seva influència a la Premier. Ni discutir el seu caràcter guanyador: 26 títols amb el que va guanyar al Barça B. Ara mateix sembla massa simplista reduir la nota final de Guardiola i de Messi a la Champions, la competició per excel·lència del Madrid, el trofeu que encara no s’havia inventat en arribar Kubala, ni als temps de Samitier.

I, malgrat tot, Guardiola tornarà a competir, ho provarà de nou, s’exposarà altra vegada a ser comparat, conscient que hi ha una cua d’equips disposats a guanyar-lo precisament perquè fer-ho significa presumir, transcendir, portar-lo que li preguntin si és un fracassat, cosa que només es demana als millors, aquells que han sobreviscut als poders fàctics que els han volgut negar. Aquesta és la grandesa de Guardiola.

Qui sap si Guardiola tornarà a temps al Camp Nou per retrobar-se amb Messi i tornar-ho a intentar tots dos amb el Barça.