La República va dir que no a Dalí
La troballa d'una carta enviada pel pintor surrealista a l'arquitecte Sert resol l'enigma de per què no va participar amb Picasso i Miró en el Pavelló de París del 1937
Una carta conservada en el fons Josep Lluís Sert de la Francis Loeb Library de Harvard resol el misteri de per què Salvador Dalí no va participar en el Pavelló de la República a l’Exposició Internacional de París del 1937. La carta, arxivada a la carpeta de les missives sense data, va ser escrita pel pintor empordanès el març del 1937 a l'arquitecte Sert, coautor, amb Luis Lacasa, del pavelló espanyol.
Dalí, de 32 anys, acabava de tornar a París després d'una estada triomfal als Estats Units. Havia exposat amb un èxit apoteòsic a la galeria Julian Levy de Nova York. Estrella de la històrica exposició sobre dadaisme i surrealisme del MoMA, la revista Time li va dedicar la portada i, en plena conversió del marxisme de Karl Marx al marxisme dels Germans Marx, havia acordat fer una pel·lícula amb Harpo.
En arribar a París es va trobar amb les obres del pavelló ja iniciades i amb què el Govern republicà, que no pensava comptar amb ell, havia encarregat a Picasso la realització del gran mural que acabaria sent el Guernica. “Fa uns dies que he arribat a París i m'ha sorprès que no hàgiu dit ni proposat res per al pavelló espanyol”, escriu en el seu peculiar català a Sert. Aquest document surt ara a la llum. I respon a la pregunta que va deixar en l'aire Ian Gibson en la seva monumental biografia del pintor: “Es va convidar Dalí a participar en el pavelló…? És probable, encara que fins ara no ha aparegut cap documentació”.
L’Exposició havia d'inaugurar-se al maig i dos mesos abans Dalí no havia rebut cap encàrrec, mentre Picasso, a qui creia que havia superat artísticament, carregava amb tots els honors del lideratge de l'art espanyol. És molt possible que fos llavors quan l'artista irrompés de forma irada en el despatx parisenc que el director general de Belles arts, Josep Renau, tenia a l'ambaixada d’Espanya.
L'anècdota la va explicar el jove cartellista (29 anys) ja en la seva ancianitat, amb la memòria fràgil i nombroses contradiccions, a Albures (1981): “Poc després de la meva segona entrevista amb Picasso i quan li estava dictant alguna cosa a la secretària, va irrompre inopinadament Salvador Dalí al gabinet. D’entrada i sense cap mirament, es va posar a increpar-me a plens pulmons: que si en el Govern no se sabia res del que passava a París; que si Picasso ja estava acabat i era un grandíssim reaccionari…; que si l'únic pintor espanyol comunista a París era ell…; que si el deixàvem en el primer lloc… La visita em va caure com una pedra. Aleshores jo era bastant impulsiu i em va faltar la sang freda. Em vaig aixecar d'un bot de la cadira per dir-li que no estava acostumat que ningú em cridés: que si tenia alguna cosa per reclamar podia fer-ho des d'allà mateix —assenyalant-li el telèfon— al meu ministre, al cap del Govern i fins a la mateixa Presidència de la República…”. Renau va girar un moment l'esquena per buscar la seva agenda d'adreces i en girar el cap, Dalí havia desaparegut, sense acomiadar-se.
Renau, en diverses entrevistes realitzades al llarg de la seva vida, va oferir dades contradictòries. Va dir que Dalí figurava en el segon lloc de la seva llista d'artistes convidats, després de Picasso, i en altres ocasions, va assegurar que aquest segon lloc l’ocupava Miró. Sert sempre va dir que tot allò relatiu a l'organització del pavelló va ser fruit de la improvisació constant. De fet, a Miró no li van encarregar el mural de La Facheur, avui perdut, fins al 25 d'abril, un dia abans del salvatge bombardeig alemany sobre Gernika. No hi ha cap paper oficial que ho acrediti, però així ho indica l'alegria de l'artista català en escriure aquell dia almenys dues cartes: una a Böske, esposa del músic George Antheil, i una altra al seu marxant Pierre Matisse. Els dona la notícia: “El Govern espanyol m'acaba d'encarregar decorar el pavelló espanyol en l'exposició del 1937. Només Picasso i jo hem estat sol·licitats”. La mateixa pressa va tenir Calder, a qui Sert va encarregar la seva famosa font de mercuri al maig. Cap d'ells va voler cobrar res més que els materials: Miró, amb prou feines 400 francs.
Maria del Mar Arnús publicarà al maig una àmplia biografia de Sert, arquitecte (Anagrama) en la qual cita la carta de Dalí. El fet que la historiadora i crítica d'art sigui membre de la família Sert li ha facilitat l'accés a testimonis directes i als arxius personals: “Vaig anar a veure la seva secretària i ella em va donar una caixa i em va dir que la tenia preparada des de fa anys i que per fi venia algú a buscar-la”. Segons la historiadora, tant Sert com el grup d'amics que es reunien gairebé cada dia al Café de Flore (Picasso, Miró, Huidobro, Chagall, Aub, Braque, Calder, Larrea, Aragon o Zervos) no perdonaven, en un moment tan tràgic, la deriva frívola de Dalí, i sobretot, que s'hagués negat a signar el manifest d'intel·lectuals que condemnava el nazisme. Tampoc que s'exhibís sense objeccions al costat del futurista Marinetti, el seu ídol de joventut i defensor de la idea que la guerra era un instrument necessari per al triomf del feixisme. L'ajudant de Sert, Antonio Bonet, també va explicar a l'historiador Fernando Martín que l'arquitecte havia vetat Dalí.
Sert era membre del comitè antifeixista des de la invasió d’Abissínia (1935) per part de Mussolini, que havia enviat tropes per combatre al costat de Franco, mentre els seus avions bombardejaven poblacions com Barcelona i Gernika.
Dalí, per la seva banda, havia rebut amb immens dolor els assassinats de Lorca pels falangistes i d'amics empordanesos pels anarquistes. Al mateix temps se li havien obert els salons de l'aristocràcia europea i de col·leccionistes nord-americans poc inclinats al comunisme. A més, tant Renau com el ministre d’Instrucció Pública, Jesús Hernández, eren partidaris del realisme social que exemplificaven els mexicans Rivera o Siqueiros.
José Gaos, comissari del Pavelló, es va negar a la petició de Sert que Juli González substituís l'escultura Maternitat per una altra d’abstracta. La pugna entre els que defensaven un art de propaganda i un art innovador va estar a punt d'aconseguir que l'obra Avions negres, d’Horacio Ferrer de Morgado, desplacés el Guernica de Picasso. Si aquest sector considerava Picasso i Miró pintors burgesos que havien fugit d’Espanya i practicaven un art que no entenia el proletariat, les extravagàncies de Dalí eren senzillament intolerables.
Segons Arnús, Sert va dir d'alguna manera a Dalí que anés amb els seus amics feixistes i li va aconsellar que no entrés més al pavelló, inaugurat finalment el 12 de juliol. En la premsa republicana del 1937 ja es titlla Dalí de franquista i traïdor. “Jo”, va escriure Dalí a Vida secreta, “simplement continuava pensant i no volia que se m’anomenés cap altra cosa que Dalí. Però la hiena de l'opinió pública ja s'escorria entorn meu, demanant-me amb la bavejant amenaça dels seus expectants ullals que em decidís per fi, que em fes estalinista o hitlerista. No, no, no, i mil vegades no! Continuaria sent, com sempre i fins a la mort, dalinià i únicament dalinià!”.
Ian Gibson creu que la tesi del veto a Dalí “és del tot raonable”. Víctor Fernández, autor de nombrosos llibres sobre el pintor empordanès i sobre Lorca, afirma que la carta donada a conèixer ara “és molt important”. “És la primera vegada que tenim un document original i contemporani als fets. Fins ara només ens basàvem en hipòtesis i rumors”.
Sobre el pas de Dalí del comunisme al franquisme, apunta: “A Dalí, se l’ha titllat de franquista abans de Franco, però no és així. Durant la guerra va voler col·laborar amb la República i va demanar al seu amic d'infància Jaume Miravitlles, comissari de Propaganda de la Generalitat, que li donés el càrrec de comissari general de la imaginació pública, amb la Pedrera de Gaudí com a seu. Miravitlles li va dir que s'oblidés del tema, que ja tenien prou embolics”.
La missiva que estava oculta a Harvard
A continuació, reproduïm la carta conservada en el fons Josep Lluís Sert de la Francis Loeb Library de Harvard. Va ser enviada per Dalí el març del 1937 a l'arquitecte Sert.
"París 101 bis Rue de la Tombe-Issoire (14) telèfon Gala 86-58.
Apreciat amic. Fa uns dies que he arribat a París i m'ha sorprès que no hàgiu dit ni proposat res per al pavelló espanyol i m'agradaria parlar d'aquesta qüestió. Zervos em diu que demà marxeu a Barcelona. Voleu telefonar-me al matí per intentar veure'ns un moment? Si no ens veiéssim, digui a Miravitlles que treballo en el que m'ha encarregat.
Una abraçada del vostre amic, Dalí".
