Un templer anomenat Arturo Vidal

Arturo Vidal no va ser titular ni a la Copa ni a la Lliga en els dos darrers partits del Barça al Bernabéu. Només va jugar uns 20 minuts dissabte en substitució d’Arthur i un quart llarg dimecres després de sortir per Luis Suárez. Acostumat a ser protagonista a la Juve i el Bayern, malcarat com s’havia mostrat cada cop que l’entrenador el feia seure a la banqueta, hi havia un cert temor sobre quina seria la seva reacció en veure que no figurava a l’alineació de Valverde. La sorpresa va ser contemplar el xilè radiant de felicitat a la fotografia de la victòria del Barça. Tots els futbolistes, fins i tot els que no van participar en el partit, feien pinya als vestidors del Madrid després del 0-1. I és que Arturo Vidal va fitxar pel Barça entre altres raons també per poder presumir que ha guanyat al Bernabéu.

Futbolistes del pes de Messi, o si voleu Piqué, i fins i tot Sergi Roberto, han triomfat moltes vegades al Bernabéu. Ja són 11 victòries als darrers 18 partits, 96 en total per 95 del Madrid si es compten tots els clàssics. No passa el mateix precisament amb Malcom, Aleñá, Coutinho o Vidal. Vèncer té un gust especial i, per tant, s’imposava celebrar-ho per més rutinari que pugui semblar l’èxit blaugrana en un estadi mític i presumit com Chamartín. Al costat de Florentino figuren les personalitats empresarials i polítiques més rellevants d’Espanya. El president del Madrid té tant de poder que a vegades se sospita fins i tot que és capaç d’influir en un resultat, cosa de la qual d’altra banda ha presumit, sobre tot a la Copa d’Europa. Molt sovint fa la sensació que qui guanya títols no són els jugadors ni els tècnics sinó Florentino.

No hi ha color a la llotja a favor del Madrid. Els directius barcelonistes, gestors per definició, prefereixen la discreció, i més si es tracta del president Bartomeu. Les estrelles són els futbolistes, fins i tot quan es tracta dels menys mediàtics: Lenglet, Rakitic o Sergi Roberto. La fiabilitat i efectivitat del francès fa lluir encara més Piqué; de Rakitic en parla bé fins i tot Mourinho pel seu sentit d’equip, desplegament i arribada a gol, a més de tapar les absències defensives de Messi; i Sergi Roberto es fa valer per les assistències, fins a sis des del seu debut a la Champions de 2011. Els tres són discrets i humils com el seu entrenador Valverde, un home decent i honest i també un tècnic que habitualment sap llegir els partits i corregir-se, com es va veure entre el clàssic de la Copa i el de la Lliga

A Arturo Vidal se’l va fitxar per competir i despertar l’equip quan s’adorm, virtut que no sempre és considerada en equips fins de la talla del Barça. El xilè ja l’havien ofert diverses vegades al Barça, i la resposta sempre havia estat negativa fins que aquesta temporada Paulinho se’n va tornar a la Xina. El seu problema és que se’l valora més pel seu caràcter que pel seu joc, fins i tot a Xile. Ara com ara sembla un centrecampista més necessari per acabar els partits que no pas a l’hora de començar-los, sobretot amb el marcador a favor; així es va comprovar al Bernabéu. Vidal funciona com un templer, guanyador de tots els mà a mà, favorit en cada pilota dividida, sempre compromès amb l’equip i també amb l’entrenador, ara Valverde i abans Guardiola.

“Arturo és molt fort”, va dir el tècnic català del xilè quan el va tenir al Bayern de Munic. “La diferència és al seu cap, el que el fa diferent dels altres és la mentalitat. Treballa molt, té arribada, bon peu i és molt valent”. Vidal va ser el centrecampista que va jugar més amb Guardiola a la seva darrera temporada a la Bundesliga: 48 patits, set gols i 12 assistències amb el Bayern. Tampoc era un fitxatge demanat pel tècnic català, al igual que passa ara amb Valverde. I, de la mateixa manera que va ser important al Bayern, el dissabte va estar molt bé a Madrid. Juga com viu i condueix: al límit. Només cal mirar el seu cos ple de tatuatges i la seva cresta per saber que es deixa la pell al camp, i més a Madrid.

I és que Arturo Vidal, un jugador generós a camp obert i limitat en els espais curts, en el joc entre línies, també volia saber què se sent quan es guanya al Bernabéu amb el Barça després que fos expulsat i eliminat de la Champions quan militava al Bayern. Ja ho va dir Guardiola: “Si me n’he d’anar a la guerra, el vull al meu costat”. No és estrany que Arturo Vidal estés tan content a les fotografies del Bernabéu.