Mentir descaradament

Acabem d’entrar en el remolí d’una campanya electoral tibant i amb mala ganya que durarà fins al maig. En els seus prolegòmens hem pogut veure alguns indicis sobre quina direcció prendrà. L’ús de la mentida n’és un, que ara ja ni es dissimula. L’altre, l’apel·lació a l’emoció abans que al raciocini. Tots dos ens situen en el terreny perillós de la postveritat que tants estralls ha fet en eleccions com les que van portar Donald Trump o Jair Bolsonaro a la presidència dels seus països.

El primer indici el tenim en el manifest que van pactar Albert Rivera, Pablo Casado i Santiago Abascal com a colofó a la manifestació convocada a la plaça de Colón de Madrid per “fer fora l’ocupa de la Moncloa”, en expressió del líder de Vox. Que el manifest fos una pura hipèrbole i una exageració ja no causa sorpresa. Forma part de la deriva catastrofista que la dreta adopta sempre que perd el poder. Però el més destacat d’aquest manifest no era el seu contingut, sinó l’ús descarat i evident de la mentida. Enmig d’un relat completament distorsionat de la realitat, es va afirmar com si fos un fet indiscutible que Sánchez havia acceptat “les 21 exigències del secessionisme”, cosa que els signants sabien que era mentida. Com és possible que tres dirigents polítics que demanen la confiança de la ciutadania per governar el país es permetin mentir de manera tan manifesta sabent que se’ls descobrirà immediatament?

Fa temps que l’aplicació de les tècniques de la publicitat en la propaganda política va introduir l’engany i la distorsió del llenguatge en el discurs públic. Des del “Espanya ens roba” fins al “cop d’estat secessionista”, hi ha molts exemples recents d’aquest tipus de recaragolaments interpretatius. Però l’ús tan explícit i desafiador de la mentida suposa un salt qualitatiu que ens situa de ple en el terreny dels “fets alternatius” que van invocar per primera vegada els assessors de comunicació de Donald Trump.

Si els qui pretenen governar-nos es permeten mentir-nos sabent que descobrirem que menteixen és perquè donen per fet que la veritat no ens importa. Actuen així perquè estan convençuts que, en la batalla política, els fets no tenen cap importància. El que importa és el relat. Mentides com la del manifest de Colón no estan pensades per escandalitzar l’adversari, fet que es dona per descomptat, sinó per reforçar el discurs entre els mateixos partidaris, en la idea que, en un escenari polític molt polaritzat, cada bàndol aplica la màxima que tant és que ens menteixin, si la persona que ho fa és dels nostres. Si de passada introdueixen dubtes entre la resta, tot això que tenen guanyat.

La qual cosa entronca amb el segon indici que cal comentar. Es tracta d’un vídeo accidental en el qual apareix un assessor d’imatge de Ciutadans aconsellant a Inés Arrimadas la manera com ha d’actuar en l’entrevista cara a cara que ha de tenir amb Irene Montero al programa Salvados de Jordi Évole: “El que compta és l’actitud”. Tant és el que diguis, no et preocupis pels fets ni per les dades, la gent no se n’adona, li ve a dir l’assessor. Les frases són molt eloqüents, com també ho són les rialles d’Arrimadas celebrant uns consells tan savis. No es tracta de recórrer a la raó, de convèncer, sinó de moure l’emoció, de seduir. Per això no és important el que digui un polític, tant és si menteix o s’equivoca. El que importa és l’actitud.

Aquests dos exemples encaixen com un guant en el que s’explica en el llibre clarificador del filòsof Joan García del Muro (Good bye veritat. Una aproximació a la postveritat. Pagès editors). L’autor s’endinsa en les arrels filosòfiques de la postveritat, i les troba en el pensament postmodern, en el qual es barregen el desprestigi del pensament racional, un relativisme radical, l’exaltació de les emocions i la supeditació dels fets a la interpretació. Com a reacció als grans dogmes que van conduir als totalitarismes del segle XX i les seves seqüeles tràgiques, el postmodernisme es caracteritza pel seu rebuig frontal a la noció de debò. Així ho expressa un dels seus exponents, Richard Rorty: en la societat liberal “la diferència entre veritat i mentida és una qüestió d’èxit, i, al final, per això mateix, de poder. En la retòrica de les narratives, aconseguirà la veritat qui aconsegueixi imposar la seva”.

Si tots apel·len a l’emoció i tots prescindeixen de la veritat factual en els seus relats polítics, qui pateix és la democràcia perquè és impossible entendre’s. Per això convé distingir, ara que comença una nova campanya, entre els qui apel·len al nostre raciocini i els qui ens tracten com a ximples disposats a deixar-nos enganyar.