Jugant amb les pàgines i les lletres

Enric Casasses (Barcelona, 1951) deu ser l’últim avantguardista de les lletres catalanes. No ha parat, des dels anys setanta, de cultivar una manera d’entendre la creació poètica que es fonamenta en l’objecte verbal trobat, els jocs fàcils de paraules, l’espontaneïtat, l’efecte sorpresa i el sentit de l’humor. En imposar-se la moda dels recitals poètics, la seva imatge acuradament inelegant i la seva bona veu el fan destacar com a rapsode per damunt de molts altres que no passen del balbuceig. S’ha mogut habitualment sempre en ambients underground, i a partir dels anys noranta alterna les edicions marginals amb la presència en editorials importants, com ara Canaris fosforescents (Empúries, 2001) o T’hi sé(Edicions de 1984, 2013). Diversos premis i una bona acceptació per part de la crítica certifiquen la regularitat de la seva trajectòria i avalen la seva capacitat d’influència.

El nus la flor combina la gràcia de les plaquettes minoritàries amb la serietat i l’extensió dels llibres convencionals. Saber jugar amb la disposició dels textos a la plana, fer servir diferents mides de lletra, incloure autògrafs i alguns dibuixos del mateix autor donen un plus d’amenitat al conjunt. El lector té la impressió d’accedir a un quadern de notes personal que s’ha anat fent sense propòsit definit; pot passar que l’envaeixi una certa sensació de caos, incrementada per l’absència de numeració de les planes, i que opti per fullejar-lo tot buscant les troballes que l’atzar li presenti. Els gèneres que s’hi troben són molt variats: hi ha frases curtes que expliquen algun fet banal, d’altres que contenen acudits absurds o algun joc de paraules, d’altres de compostes a mode d’aforisme. També hi ha contes brevíssims, i fins i tot uns quants poemes pròpiament dits.

EL NUS LA FLOR

Enric Casasses
Edicions Poncianes
280 pàg. 24 euros

Aquesta barrija-barreja constant pot ser molt productiva a l’hora de fer recitals, però condemna els llibres de Casasses a esdevenir mers receptacles de la dispersió. Una alternativa seria oferir obres amb una certa unitat de gènere. Per exemple, un conte curt com “Quadro barceloní” s’acosta a l’estil de La creació d’Eva de Josep Carner, i no és l’únic. “Mig quart de lluna / i un milió de cortines / gairebé immòbils” és un haiku que demostra una notable capacitat imatgista. “El vi del bé surt de les flors del mal” és un de tants aforismes lleugerament enigmàtics que apareixen per ci per lla. Són tres línies diferents que, atesa una producció a hores d’ara prou abundosa, podrien donar lloc a llibres independents. L’opció del totum revolutum és sens dubte deliberada i més d’acord amb un plantejament dadaista de fons. També és deliberat l’ús de mots o construccions dialectals, que reforcen la impressió d’espontaneïtat que s’hi vol donar en tot moment, i el fet de deixar moltes vegades en suspens el relat, evitant d’arribar a cap desenllaç.

El principal enemic de l’escriptura a la manera de Casasses és la gratuïtat: qualsevol anècdota, més o menys graciosa, més o menys absurda, pot acabar recollida en un seu quadern; sort que el bon sentit li impedeix abusar-ne. Així com l’obra que va fer famós Marcel Duchamp era un urinari però si hagués estat un safareig o una regadora hauria fer el mateix servei a l’art, sembla ben bé que aquí tant se val si passa una cosa o la contrària, que tot és contingent i res no és necessari. Segurament això reflecteix més bé l’existència que no pas els textos escrits amb un propòsit definit i d’acord amb una determinada convenció estètica; la qüestió és si no hem d’esperar més de l’art.