Deixebles del temps

La tensió d’una molla diminuta dona vida a tot un mecanisme de rodes dentades i engranatges que produeix un batec al ritme de tic-tac. Aquesta pulsació i cadascuna de les parts que la generen són tractades amb cura a l’Institut Mare de Déu de la Mercè de Barcelona, l’únic centre a Espanya que ofereix formació reglada de rellotgeria.

Gronxen les hores i pessiguen els minuts, però comença esmolant burins. Una tasca en la qual s’esmerça, vestida amb la preceptiva bata blanca, María G. Liarte, de 31 anys. Després d’estalviar prou diners per viure a Barcelona, Liarte està fent realitat un dels plans que tenia en ment des dels 18 anys: obtenir l’únic títol oficial de rellotgeria a Espanya per poder oferir un servei de taller a la joieria familiar de Cartagena.

“Aquest va coix”, indica la cartagenera sobre un dels rellotges. “Això vol dir que no hi ha un tic-tac profund”. Aquesta és una onomatopeia sagrada per a aquests estudiants, i fins i tot la duu tatuada una de les seves companyes als canells. Entre la vintena d’alumnes que componen els dos cursos del grau només hi ha tres noies, perquè, com indica Xavier Tomàs, un dels professors del grau, continua sent un ofici majoritàriament masculí i en el qual actualment hi ha demanda de treballadors. “La rellotgeria està demanant professionals. Un rellotger que comenci pot cobrar entre 1.200 o 1.300 euros al mes”, assenyala Tomàs.

El grau mitjà de Manteniment i Reparació en Rellotgeria té el seu precedent en l’Acadèmia Tècnica de Rellotgeria Santa Llúcia. Institució fundada a Barcelona el 1953, que depèn del Gremi de Rellotgers i amb capital de la indústria rellotgera suïssa, que en la dècada del 1970 es va fusionar amb l’actual centre educatiu de la Mercè. El seu referent actual és el Wostep, un prestigiós programa suís de formació en rellotgeria amb escoles als Estats Units, la Xina, França, Alemanya, el Regne Unit, Suècia i Malàisia.

Tomàs, antic alumne de l’escola i expert en rellotges americans de butxaca, mostra passió rellotgera relatant les habilitats d’autòmats, com l’ànec de Vaucanson, un rebesavi del 1738 dels actuals robots que era capaç de reproduir tot el procés digestiu d’un animal. “Aquells inventors no deixaven de ser rellotgers. De fet, el que fem en aquest curs és micromecànica”, precisa Tomàs, i apunta que les sortides professionals d’aquest mòdul no es limiten a la rellotgeria: “Alguns dels meus alumnes han acabat en empreses com Audi fent tasques de metrologia”.

Aquesta amplitud de sortides laborals va ser el que va portar al curs Jesús Reiffs, de 49 anys, ara a l’atur després de treballar durant anys com a missatger. “És un món que sempre m’ha apassionat i ara espero poder trobar una feina”. Una vocació que Andrés Maciejczyk, de 22 anys, va trobar quan va anar a una rellotgeria amb la seva família i va acabar com a aprenent. És, segons els seus companys, un dels alumnes més avançats del primer curs. “Estic aquí de rebot, no anava bé en els estudis i si no és per aquella rellotgeria ni me n’hauria assabentat que existia aquest grau”, indica Maciejczyk mentre desmunta l’esquelet daurat d’un despertador. A punt d’acabar el dia, a la classe de segon un altre alumne subjecta la seva lupa monocular, encorbat sobre el banc de treball, i amb el pols d’un neurocirurgià reanima un rellotge de polsera injectant-hi una gota d’oli del gruix d’un cabell. “La paciència és essencial, perquè treballem amb el que és petit i precís”, sentencia Tomàs.