Les eleccions més disputades

No voldria, qui això escriu, estar en la pell dels presidents de les associacions de veïns de Barcelona o de plataformes a favor o en contra del que sigui. No paren de rebre, com si fos una romeria, candidats a alcalde de Barcelona que presumeixen a les xarxes socials de com n’estan de preocupats per això o allò, o pel barri més perifèric. Perquè a Barcelona les eleccions municipals del proper mes de maig seran les més disputades de la història de la democràcia. I aquesta vegada no és un tòpic: no hi havia hagut mai tants candidats. Ara mateix, nou.

L’alcaldessa Ada Colau aspira a repetir mandat després de prendre l’alcaldia a Xavier Trias el 2015 per només 15.000 vots. Barcelona en Comú, en tot cas, té coll avall que si repeteix al govern serà pactant. Governar amb només 11 regidors un consistori de 41 ha resultat un viacrucis en molts moments, i la idea d’un pacte estable que els permeti respirar una mica els atrau prou. Colau repeteix que la seva prioritat són ERC i el PSC amb “acords estables basant-se en el programa i no les sigles”.

L’alcaldessa té al davant dos blocs clarament diferenciats, i tots dos atomitzats. L’independentista, que ara mateix té cinc caps de llista que podrien canviar en els propers mesos si algun decideix aliar-se amb un altre (Neus Munté, pel PDeCAT; Ernest Maragall, per ERC; qui decideixi la CUP, i els independents Ferran Mascarell i Jordi Graupera). El sobiranisme, que temps enrere semblava conjurat per concórrer unit i guanyar la capital d’una eventual República, arriba trinxat a les eleccions.

Però també els partits no nacionalistes presenten més oferta de marques que mai. El PSC (amb Jaume Collboni de cap de cartell) està força desubicat en un escenari molt polaritzat; Ciutadans presenta l’exprimer ministre francès Manuel Valls; el PP, l’empresari Josep Bou. La llista la completarà, molt probablement, Vox, que vistos els resultats obtinguts a les eleccions andaluses, presentarà un candidat amb la intenció de fer forat i posar un peu al consistori de la primera ciutat catalana.

Colau dona per bo aquell argument que diu (amb raó, fins ara) que a les municipals els barcelonins sempre han votat pensant en la ciutat. I en l’eix esquerra-dreta. Però el procés ha fet tants girs de guió que està per veure si la tradició es manté. El judici als polítics presos, diuen alguns analistes, podria posar l’escenari de cap per avall. De fet, un dels polítics que és a la presó, l’exconseller d’Interior i exregidor amb CiU, Joaquim Forn, s’està pensant seriosament la possibilitat de ser el cap de llista del PDeCAT.

Mentrestant, al marge de partits, candidats i llistes —serà interessant veure qui dels actuals regidors repeteix a les paperetes—, la ciutat té vida pròpia. La situació de l’habitatge és pitjor que quan Colau va arribar, i si algú pogués quantificar els veïns que han hagut de marxat de casa sense voler-ho ens posaríem les mans al cap. Han esclatat fenòmens com el dels narcopisos, que ha fet estralls a Ciutat Vella i l’entorn. Les desigualtats de renda es redueixen sobre el paper, però només cal agafar el metro cap a la perifèria per veure que la precarietat s’ha instal·lat en l’existència de massa famílies. Tot això li retrauran la resta de partits a Colau. Ella dirà que ha fet més que ningú (i en capítols com l’habitatge tindrà raó), però que els resultats es veuran més endavant. I encara hi ha els fenòmens que peten als morros de l’alcalde de torn. A Barcelona, l’últim, el cas de la gossa morta per un tret de la Guàrdia Urbana. No ens avorrirem.