Un míster en cadira de rodes
Un discapacitat madrileny de 36 anys força un canvi de la norma i es prepara per ser entrenador amb llicència UEFA
Carlos Rodrigo, un madrileny de 36 anys, és un home optimista. Mentre recorre amb la seva cadira de rodes els racons de l’estadi Matapiñonera, on s’entrena el Madrid CFF— un dels seus equips fetitxe—, comenta amb cadascun dels treballadors del club amb què es creua: “El que esteu fent és increïble. Tranquils, perquè teniu equip per estar molt més amunt. Ho aconseguireu, segur”. Ara mateix les madrilenyes són penúltimes de la Lliga Iberdrola.
Rodrigo va néixer amb una malaltia neurodegenerativa que el va fer dependre d’una cadira de rodes des de nen, i aviat va aprendre a afrontar les dificultats sense no defallir. El que avui és un aspirant a entrenador va créixer sent un més del seu grup d’amics en els jocs de carrer que feien al barri del Pilar, a Madrid. Només era diferent en una cosa: quan les seves mans es cansaven de conduir la cadira de rodes, se n’anava a la banda a donar instruccions als companys.
Tenint això present i amb una passió per la tàctica que va créixer a redós de jocs d’ordinador com el PC Fútbol, Rodrigo va telefonar el juliol passat a la Federació de Madrid per apuntar-se a l’Escola d’Entrenadors i iniciar la seva marxa a les banquetes. La resposta, quan va dir que anava en cadira de rodes, no va poder ser més descoratjadora: una riota. Per accedir a aquests cursos, li van dir, calia aprovar unes proves físiques que no es podien passar si no es pot caminar.
Fidel al seu caràcter, Rodrigo va iniciar un seguit de reunions oficials i extraoficials amb la Federació madrilenya, el bon tracte de la qual destaca a partir d’aquest moment, de correus electrònics amb l’Escola Nacional d’Entrenadors, que depèn de la RFEF i, fins i tot, d’una petició al portal change.org que va rebre més de 75.000 signatures. “No pensava que la gent em donaria tant de suport”, confessa. Com en moltes altres coses, només volia veure fins a on podia arribar.
A l’octubre, quan Rodrigo i Lucía Gómez, la jove de 24 anys que l’ajuda en les tasques quotidianes, anaven cap a la ciutat de futbol de Las Rozas per encadenar-se i reclamar una solució, van parlar amb Pep Sansó, el director de l’Escola Nacional d’Entrenadors des del juny passat. Aquest els va transmetre que no calia arribar tan lluny: hi havia una solució.
Canvio de mentalitat
Fins aquest any, la institució encarregada de la formació dels tècnics va funcionar de manera més o menys independent de la UEFA. Amb l’arribada de Sansó, els cursos van canviar de rumb per homologar els títols de tècnic a les llicències europees. Entre altres modificacions, ara l’aprenentatge s’ha d’impartir de manera més moderna, més integral i realista: per exemple, no s’ensenya la tàctica i la tècnica per separat, com se solia fer. En el marc d’aquesta estratègia nova, Sansó va proposar al Comitè d’Entrenadors un canvi més: suprimir per a tots unes proves físiques d’accés obsoletes que només van servir per fer de sedàs durant uns anys en què molts volien ser entrenador.
El Comitè ho va acceptar i Rodrigo ja es prepara per ser, almenys, una de les primeres persones en cadira de rodes que obté llicencia UEFA d’entrenador de futbol a Espanya. “Era un tema que ja teníem sobre la taula. Va coincidir que quan vam tenir notícia del seu cas ens tocava reunir-nos. Hi va haver unanimitat. Realment, amb aquest enfocament nou, unes proves físiques no tenien sentit”, explica Sansó.
Desencantat pel negoci que envolta el futbol masculí, cada cap de setmana Rodrigo veu tants partits de la Lliga Iberdrola com pot. Tant és així que, quan pensa en referents a les banquetes, els primers noms que li surten són María Pry i Irene Ferreras, entrenadores del Betis i del Rayo Vallecano, respectivament, i les úniques dones que dirigeixen aquest any a Primera.
Precisament, l’arribada de les dones a les banquetes ha donat ànims a Rodrigo. S’ho ha pres com un senyal que corren temps nous. “S’estan fent moltíssimes coses. Hi ha tants canvis que aclapara”, comenta Rodrigo. No obstant això, creu que no hi ha volta enrere: “El que s’ha fet ja en el futbol és irreversible, ja hem canviat la història. I si a algú li molesta que les dones i els discapacitats estiguin arribant al futbol, que agafi la pilota i se’n vagi”.
Tampoc espanta al tècnic, en principi, un ofici que el deixarà exposat a l’opinió pública, on qualsevol particularitat (especialment si és física) s’aprofita per insultar: “Estic desitjant que em diguin burrades. M’intriga molt el que em puguin dir”. I quan ho diu, contràriament al que caldria esperar, somriu. Envoltat de pissarres a la sala de vídeo de Matapiñonera, ja s’ho està imaginant.
Un camí obert
“Avui soc jo, però potser d’aquí a cinc anys comença a haver-hi moltes més persones amb discapacitat al món del futbol, i d’aquí a 30 potser ja no ens en recordem que els discapacitats no podíem ser entrenadors de futbol”, reflexiona Rodrigo. El canvi en la normativa de la FEF ha obert la via federativa (que, a diferència de la majoria de les acadèmies privades, condueix directament a una homologació amb les llicències UEFA) a les persones amb mobilitat reduïda en el seu camí per convertir-se en entrenadors de futbol. Entre aquestes persones hi ha Sergio Hijano, regidor de 41 anys de Vélez-Málaga pel PSOE, al qual, com a Carlos Rodrigo, fa tres anys li van dir que no podia accedir a l’Escola d’Entrenadors. Aquest dimarts farà nou anys que va tenir l’accident de moto que el va deixar en una cadira de rodes. En el seu cas, la discriminació era encara més gran: Hijano ja va aprovar les proves físiques als 19 anys, quan va obtenir el nivell 1, amb el qual, en teoria, no havia de tornar a passar-les. “Em van dir que en cadira de rodes no podia fer el curs, i em vaig resignar fins que em vaig assabentar d’aquest canvi en la normativa. No sé si acabaré entrenant algun equip, perquè la política absorbeix molt de temps i, per desgràcia, encara hi ha molts estadis de futbol en què no es pot accedir en cadira de rodes. Però, ara que puc, me l’acabaré traient, això segur”, afirma.
