TV3: Repensar ‘els Òscars’... abans que es faci fosc

El dia de l’estrena de La nit dels Òscars, les piulades a Twitter anaven des de les entusiastes sense matisos a les que no hi havien vist res de profit... passant per les que van decidir donar una segona oportunitat i veure què passava la setmana següent. Però el dijous següent no hi va haver grans esmenes. Si l’audiència del primer dia va ser realment notable (508.000 espectadors; 24,9% de share), el segon va mostrar un visible defalliment (360.000 espectadors; 16,6% de share). Un cansament comprensible. L’equip que tan brillantment triomfa a RAC1 amb La competència no ha sabut proposar un late show que vagi més enllà d’acudits banals, això sí amanits, molt de tant en tant, amb alguna mostra de relativa gosadia (canviar la lletra d’Els segadors o fer humor negre del futur laboral a La Caixa).

Algunes eminències que piulen van teoritzar que La nit dels Òscars era una renovació del gènere del late show perquè no hi ha cadires, són dos presentadors, no hi ha músics i no hi ha entrevistes. Però si alguna cosa ha de definir un bon late show és que ens tregui les ganes de dormir perquè la ironia i la mala bava elegant però disparant a tots els azimuts et faci estar despert, intrigat, pensant: “I ara cap on aniran?”. A La nit dels Òscars hi ha pallassades, però més d’una sense la mínima gràcia. O si més no per a un sector d’espectadors en el qual m’incloc. El públic del programa és generosíssim amb els seus aplaudiments, no sé si induïts per un regidor molt treballador o bé espontàniament. Els mateixos Òscars ho van dir: “En aquest programa s’aplaudeix molt”. Però no era una queixa, perquè també van reconèixer que necessitaven les seves rialles per apujar l’autoestima dels presentadors.

Sobre l’absència del mobiliari del primer dia, un element tan definidor segons alguns, al segon programa ja van aparèixer, desaparèixer i tornar a aparèixer cadires, perquè els presentadors poguessin parlar amb més comoditat i serenor amb els seus col·laboradors, llevat de la Natza Farré, a qui van rebre a peu dret. Les intervencions de Farré són de les millors coses del programa. Sense buscar l’ocurrència, més o menys forçada, els exemples que porta són prou cridaners per despertar, com a mínim, una saludable perplexitat davant de la contaminació masclista de la vida. En canvi, en altres episodis es desaprofita escandalosament l’oportunitat de burxar en el que importa. Per exemple, sobre la famosa frase de Josep Borrell i els indis americans, la xerinola es va muntar a propòsit d’un soroll gutural del ministre que sembla el que fa la pilota de tennis topant amb la raqueta... i es van posar a jugar a tennis. Malaguanyat. I com això, moltes altres coses, com el final amb la vaga de metges, tractats com uns antisistema amb bata blanca.

En canvi, un ninot que ha rebut algunes crítiques perquè sembla tret d’El hormiguero és tota una troballa: un colom que esnifa veces. Ell és l’encarregat de les reaccions a les xarxes socials. I no sembla disposat a estalviar-se, o callar, cap crítica. Potser això ajudi a repensar el programa, massa refiat que fent barrila ja n’hi ha prou. Les enquestes sociològiques al carrer o les aparicions d’un senyor que el primer dia va sortir fent de llum de Nadal són dues coses de les quals ja podrien prescindir.

Òscar Dalmau li va dir a Òscar Andreu que deixés de fer l’imbècil, i aquest li va replicar: “S’acabaria el programa”. Home, no en aquests termes, però els Òscars i l’equip hi han de fer unes quantes voltes abans que es faci fosc.