Toulouse-Lautrec es reuneix amb els seus amics antisistema

Henri de Toulouse-Lautrec passava llargues hores, gairebé hi vivia, als cafès, teatres, sales de ball i cabarets del barri parisenc de Montmartre, on es va instal·lar el 1884. La seva fascinació per l'ambient bohemi que es respirava en establiments com Le Chat Noir, Moulin Rouge i Moulin de la Galette, en el qual es barrejaven prostitució, balls frívols com el can-can i clients burgesos atrets pels baixos fons, tot regat per l'omnipresent absenta, és normal que acabés reflectit en les seves obres.

Però Toulouse-Lautrec no estava sol. Van ser molts els creadors —Charles Maurin, Henri Rivière, Théophile Alexandre Steinlen, Jacques Villon i Adolphe Willette, però també Van Gogh, Édouard Manet, Georges Bottini i Pablo Picasso— els que es van sentir atrets per aquesta zona marginal, empobrida i apartada de París i pels seus més de 40 locals d'entreteniment que van acabar convertint-la en el centre literari i artístic radical de París.

CaixaForum evoca ara a Barcelona, de forma escenogràfica, els diferents ambients d'aquest barri per presentar l'exposició Toulouse-Lautrec i l'esperit de Montmartre, després d'aplegar 345 obres (61 de Toulouse-Lautrec, com A la Bastille, Misia Natason al piano, Dona al jardí de monsieur Forest, La pèl-roja amb brusa blanca i cartells com Ambassadeurs. Aristide Bruant); pintures i escultures i produccions efímeres com dibuixos, gravats, fotografies i, sobretot, cartells, de més d'una vintena d'artistes qualificats de “conspiradors antiestablisment” per les seves posicions radicals i antiburgeses i que el van acompanyar en aquesta efervescència de finals del segle XIX, clau, d'altra banda, per entendre l'art que arribarà al cap d'unes dècades. “L'art del segle XX li deu molt a Montmartre”, afirma el comissari Phillip Dennis Cate, que fa 35 anys que estudia aquest període.

L'exposició és una mena de màquina del temps que permet passejar pels carrers de Montmartre com un veí (artista) més. Eminentment immersiva, permet trepitjar les llambordes, veure la pobresa d'aquesta zona marginal i entrar en cafès, teatres, cabarets i circs. Les obres acaben sent finestres per veure les escenes del que s'hi vivia llavors.

Tot va començar quan, a finals del 1881, l'artista frustrat Rodolphe Salis va fundar el cabaret Le Chat Noir i va convidar joves artistes i escriptors a omplir les seves taules. Van acabar formant el grup Les Arts Incohérents, espècie de protodadaistes i protosurrealistes que van convertir el local, durant 13 anys, amb les seves exposicions i balls incohérents en el principal focus de les avantguardes. L'humor, la ironia, la sàtira, la paròdia, la caricatura i les titelles van ser les eines que van utilitzar per criticar la societat i atreure un públic fidel.

Le Chat Noir

L'exposició repassa el segon Le Chat Noir, una hostaleria de tres pisos, amb tota la seva simbologia, que entusiasmaria els amants dels felins, i la seva gran novetat: un teatre d'ombres xineses que va acabar sent l'atracció del moment en què, fins a 40 persones, interpretaven composicions, amb moviment, color i so, que preludiaven, 10 anys abans, el naixement del cinema. La mostra repassa la premsa, els cartells i la relació de l'art amb els procediments de reproducció seriada i la comunicació de masses.

També aborda la vinculació d'aquests artistes amb el circ i com van representar la dona, des de les sofisticades dames fins a les prostitutes. Després de veure's a Barcelona (fins al 20 de gener), l'exposició viatjarà al CaixaForum de Madrid.