Barça, o Messi o res

Pocs tècnics hi ha tan intervencionistes com Berizzo, que gairebé sempre condiciona els partits amb la seva proposta futbolística. No ha estat diferent al Camp Nou, on ha exigit una pressió alta i intensa, amb l'afegit que era home a home sense importar en quina zona del camp es trobés el rival. La gallardia era un arma de doble tall perquè quan ha funcionat, el seu equip ha robat l'esfèrica en camp aliè i amb igualtat d'efectius, com ha demostrat en el gol; però també comportava un risc extrem perquè en cas de superar la primera pressió, el Barça trepitjava la casa contrària en condicions idèntiques. Per la qual cosa el partit era per a Messi. Però Valverde no ho ha entès així.

Al tècnic, no l’han importunat els entrebancs de les dues últimes jornades —empat davant el Girona i derrota contra el Leganés— i ha prosseguit amb les rotacions, ara que la Champions està molt a la vora i que és el gran repte com va anticipar Messi. El 10 s’ha quedat a la banqueta d'inici juntament amb Busquets, les dues pedres filosofals de l'equip. Però ningú coneix l’Athletic com Valverde, per això ha estranyat que en comptes d'esprémer les virtuts blaugrana decidís entrar al joc de l’Athletic, d'anada i tornada. Perquè Rakitic i Vidal aporten múscul i recorregut, però no toc i distribució. Tota una bufetada a l'axioma que el futbol és dels mitjos.

I això que, amb les cames fresques i amb el rival adaptant-se a les mesures del Camp Nou, el Barça sortia de la pressió amb velocitat i precisió, esperonat per un Coutinho que s’ha demanat ser Messi però s’ha quedat a mig camí perquè descomptava rivals amb els seus regatejos però es perdia en la rematada. Li ha seguit el ritme Luis Suárez, còmode amb la batalla, feliç per guanyar-se l'espai amb el cos. I bé que l’ha tinguda, després d'aquesta passada per dins de Vidal, però el seu xut a la mitja volta ha estat massa centrat. El Barça trobava a faltar orbitar al voltant del 10. Per la qual cosa sense ningú que donés sentit als atacs, l’Athletic ha canviat el guió. Sempre des de la seva pressió avançada.

L’ha patit Ter Stegen, que ha perdut diverses pilotes perquè no tenia una passada clara; l’han patit els centrals, incapaços de connectar amb la línia següent; i l’han gaudit els rivals, que amb molt poc feien molt. Com un tall d’Íñigo Martínez perllongat per Raúl García i gairebé resolt per Williams amb una vaselina que ha fet pessigolles al pal; o un robatori que també ha acabat en Williams, que se les ha enginyat per regatejar Ter Stegen però s’ha quedat a la lluna quan es donava per descomptat el gol. Això, el llorer, ha estat per a De Marcos. I ha estat una contra estranya —el Barça s’ha aturat perquè Dembélé i Raúl García han acabat a terra— que ha llançat Susaeta i De Marcos ha celebrat després d'una pífia comuna, encara que també individual de Piqué perquè s’ha quedat enganxat a la seva àrea en comptes de tirar el fora de joc.

Ha retocat Valverde els cromos en el segon acte amb la inclusió de Busquets i Messi, també amb un canvi de sistema que ha semblat un 4-2-3-1 perquè Leo s’ha situat d'extrem. Estratagema tàctic que li ha servit al Barça per pastar l'esfèrica en camp aliè i fins i tot a la balconada de l'àrea rival. Un atac posicional amb Messi de capatàs, excel·lent en les passades pels passadissos interiors. Així ha arribat, per exemple, la rematada acrobàtica de Coutinho que s’ha estavellat al travesser; el xut de Messi que ha escopit el pal; i un altre més que ha xiuxiuejat al pal per fora. Contratemps que no han desanimat Leo, obstinat a recuperar el que s’havia perdut, que després d'una carrera per la banda, ha xutat sec perquè Simón posés els guants però la bola en joc. Leo l’ha acceptada i l’ha penjada rasa a Munir, que n’ha tingut prou amb posar la bota per aconseguir l'empat. Una altra X al caseller i un altre disgust per al Barça, que ha intentat corregir-se a temps i s’ha quedat a mig camí per signar dos dels últims nou punts.