Malestar entre els diplomàtics pel cessament prematur d’ambaixadors

“Som ambaixadors del Regne d’Espanya o del Govern de torn?”, es pregunta un dels afectats. El relleu d’una dotzena d’ambaixadors que feia un any o any i mig que ocupaven el lloc, quan normalment són tres o quatre anys, ha provocat malestar al Ministeri d’Exteriors. El fenomen, que s’ha tornat crònic i es repeteix a Espanya cada vegada que canvia el partit al Govern, és “preocupant” per a Javier García-Larrache, president de l’Associació de Diplomàtics Espanyols (ADE), que agrupa el 70% dels diplomàtics.

Dimecres passat, el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, va voler sortir al pas de les queixes amb un article a l’Abc en què admetia que “tots els canvis d’ambaixadors poden ser objecte de crítiques [...], però aquestes s’han de basar en dades certes”.

En una cosa tenia raó Borrell: el nou Govern ha estat molt generós amb l’equip anterior d’Exteriors. El ministre sortint, Alfonso Dastis, ha estat nomenat ambaixador a Roma i tots els seus secretaris d’Estat han obtingut ambaixades de primer nivell: Ildefons Castro (Irlanda), Fernando García Casas (Brasil), Jorge Toledo (Japó). L’anterior sotssecretària, Beatriz Larrotcha, anirà a Bèlgica; i el seu espòs, l’assessor internacional de Rajoy a la Moncloa, Bernardo de Sicart, a Luxemburg.

Menys afortunat ha esta l’equip de l’exministre García-Margallo. Els seus principals col·laboradors han estat desplaçats de les ambaixades en què havien aterrat, en alguns casos fa pocs mesos: Jesús Gracia (Itàlia), Ignacio Ybáñez (Rússia), Juan José Buitrago (Cuba). L’exsubsecretari, Cristóbal González-Aller, que continuarà a Ginebra, n’és una excepció.

Als passadissos d’Exteriors hi ha qui veu darrere d’aquests cessaments una vendetta pels vetos que en el seu moment va aplicar Margallo (per exemple, al nou secretari d’Estat per a Iberoamèrica, Juan Pablo de la Iglesia), però altres relleus ni tan sols es poden explicar en aquesta clau, com el del representant davant l’OTAN, Nicolás Pascual de la Parte, o el de l’ambaixadora a Alemanya, María Victoria Morera, tot i que aquest darrer s’hauria aturat, segons fonts d’Exteriors.

Borrell afirma que no s’han canviat els titulars d’algunes de les ambaixades més importants, com França, el Regne Unit o la representació permanent davant la UE, però això no fa res més que complicar l’explicació: que potser els que han estat rellevats ho estaven fent malament i els confirmats, no? És que es mantindrà la política amb França i la UE però no amb l’OTAN?

Totes les fonts consultades admeten que hi ha casos i casos. El relleu dels ambaixadors polítics, els exministres Pedro Morenés i José Ignacio Wert, eren òbvies, malgrat els elogis del ministre al primer per la seva rèplica al president català Quim Torra.

Passa el mateix amb els ambaixadors que són polítics, encara que pertanyin a la carrera diplomàtica, com l’excap del Gabinet de Rajoy Jorge Moragas, destituït a l’ONU però premiat amb la llunyana ambaixada a Filipines. Per bé que menys rellevants, hi ha altres diplomàtics que s’han identificat públicament amb el PP: és el cas de Fernando Villalonga, que va ser conseller valencià amb Zaplana i regidor madrileny amb Ana Botella; Alberto Carnero, exdirector de l’Àrea d’Internacional de la fundació FAES, o Eduardo Gutiérrez Sáenz de Buruaga, exdirector de la Fundació Iberoamericana del PP. Tots tres han estat substituïts com a ambaixadors al Brasil, la Xina i Portugal, respectivament.

Aquests canvis s’entenen, però n’hi ha d’altres en què ni els seus companys de promoció són capaços de dir qui és més o menys de dretes: el substitut o el que substitueixen.

No se li hauria de donar tanta importància, atès que els ambaixadors, com a servidors de l’Estat, estan obligats a seguir les directrius del Govern, encara que no les comparteixin. “Els diplomàtics que ara han estat nomenats han quedat assenyalats com a propers al PSOE i els destituïts com a afins al PP”, adverteix un diplomàtic que no pertany a cap dels dos grups. “Si el PP torna al poder, purgarà als qui avui estan en alça i rehabilitarà els caiguts en desgràcia, en una espiral sense fi”, afegeix.

No és la primera vegada que passa això. Quan Rajoy va arribar al poder, va rellevar nombrosos ambaixadors que havien estat nomenats feia poc amb l’argument que el PSOE havia aprofitat per col·locar-los l’últim any, quan ja intuïa que perdria les eleccions.

Excepte alguna cas, en la majoria de països occidentals són els ambaixadors polítics, no els professionals, els que canvien quan ho fa el Govern. El representant d’Itàlia a Espanya és Stefanno Sannino, nomenat el 2016 pel Govern d’esquerres de Renzi, que continua en el seu lloc amb un Gabinet populista. No passa el mateix amb l’ambaixador espanyol a Itàlia.

Debilitat institucional

García-Larrache, president de l’ADE, adverteix que “quan es canvia un ambaixador amb poc temps en el càrrec es dona a l’exterior el missatge de manca de política d’Estat i debilitat institucional, es llancen dubtes injusts sobre la seva capacitat i es posa en dubte la seva imparcialitat i objectivitat en el servei als interessos generals”.

La situació pot arribar a ser surrealista si, després de les properes eleccions generals, per bé que s’arribés a esgotar l’actual legislatura, el nou Govern opta per canviar els ambaixadors nomenats recentment; en capitals com Roma se succeeixen tres representants en menys de quatre anys.

Borrell ha posat una diplomàtica, María Clara Girbau, al capdavant de la comissió perquè s’encarregui d’elaborar un nou reglament de la carrera diplomàtica (el que va aprovar Margallo el van anul·lar els tribunals) i s’ha compromès a engegar un sistema objectiu d’avaluació de mèrits i capacitats per assignar destinacions.

L’ADE confia que el nou ministre compleixi la seva promesa i s’aturi aquest cicle “pendular” de recompenses i càstigs.