Barcelona - Sevilla, la Supercopa de Dembélé

Hi ha tornejos que no tenen gaire valor i en canvi es recorden per jugades episòdiques, accions insòlites o gols singulars, com la Supercopa. A Cristiano Ronaldo, per exemple, el van expulsar l’any passat al Camp Nou i Mourinho li va posar el dit a l’ull a Tito Vilanova el 2011. L’última edició portarà el nom d’Ousmane Dembélé. El francès va ser el protagonista per la seva presència en l’alineació, quan es dubta si continuaria al Barça, i per marcar el 2-1 que va permetre Messi aixecar el trofeu com a nou capità i màxim guardonat blaugrana amb 33 títols, un més que Iniesta. Cap jugador no ha posat més interès que Dembélé en la Supercopa d’Espanya.

El gol de l’extrem va avalar la proposta de Valverde, excel·lent en la conducció del partit, i va penalitzar l’actitud del Sevilla, empipat per l’escenari, disgustat perquè es disputava a un sol partit, molest per la quota d’extracomunitaris, tan desballestat que va acabar fallant un penal a l’últim minut, quan Ter Stegen va aturar el xut de Ben Yedder.

El mal humor

No es recorda un equip tan emprenyat amb la Supercopa com el Sevilla de Machín, Caparrós i Castro. Res no li va semblar bé i mai no va estar còmode, ni abans ni durant ni després del partit, malgrat l’embolcall de la competició, que es va jugar a Tànger i va estrenar el VAR.

El FC Barcelona va actuar amb més naturalitat que el Sevilla. Valverde ajusta l’equip amb el pas dels entrenaments, condicionat perquè hi ha futbolistes nous i alguns encara no estan en forma, sobretot els que van tornar del Mundial. El tècnic juga a cada partit amb l’alineació, barreja i prova i, no obstant això, ja se sap que el Barça girarà al voltant de Messi. El misteri no està en el 10, ni en Piqué, Rakitic o Busquets, sinó en jugadors com Dembélé. El nus es troba en el tercer davanter o el quart migcampista, el dubte permanent des de la fugida de Neymar, agreujat per la caiguda a Roma.

Dembélé va aparèixer per sorpresa a l’extrem esquerre alhora que Messi obria el camp per la dreta en un 4-3-3. No va ser una mala idea en un equip ben airejat per Arthur. El brasiler toca bé la pilota i dona fluïdesa al joc, ajuda a tenir la iniciativa i a dominar el partit, una proposta molt pròpia del Barça. Arthur s’oferia i governava Messi. A la possessió blaugrana, no obstant això, li faltava verí, defecte que sempre s’atribueix als equips massa acadèmics, perquè Luis Suárez no la veia.

El Sevilla ni es va immutar davant el toc del FC Barcelona. Machín coincideix amb la idea de Caparrós. A tots dos els agraden els jugadors de cama forta, agressius sense la pilota i tan ràpids com selectius en les transicions, com es va veure en el gol de Sarabia. El davanter va rematar una jugada de mèrit de Muriel després d’un xut de Mercado que no va encertar a rebutjar Jordi Alba. El VAR va certificar el gol del Sevilla de la mateixa manera que després va valer l’empat del Barça en un lliure directe de Messi. La pilota va anar al pal, va donar a l’esquena del porter i Piqué va engaltar l’1-1.

Molt pendent de l’esquena d’Alba, el Sevilla es va protegir en una saga de tres centrals i deixava que el Barça jugués al seu aire. Avui és un equip més rodat i fet que el blaugrana per les exigències de l’Europa League. La diferència es va notar, especialment, a la segona part i amb la roda de canvis que va provocar l’entrada de Coutinho i Rakitic i el debut d’André Silva. El Sevilla es va acostar i es va notar la falta de ritme en el Barça. Dembélé, mentrestant, es mantenia al camp, encertat de vegades, desafortunat d’altres, errat en un cara a cara amb Vaclilk.

El gol decisiu

L’afició blaugrana present a Tànger es va posar llavors decididament de part de l’extrem francès, i Dembélé va respondre a aquest suport i a la confiança de l’entrenador amb un gran gol: va agafar la pilota de Messi, la va controlar, la va conduir i davant la passivitat de Banega i Escudero va rematar abans d’entrar a l’àrea amb un xut creuat que es va colar per l’angle dret de Vaclik. Valverde, molt flexible i encertat en els moments en què va necessitar ajustar el dibuix a la condició física de l’equip, havia activat Messi després d’unes quantes arribades del Sevilla.

Hi havia preocupació pel cansament del Barça. I llavors va aparèixer Dembélé per desequilibrar des de la dreta, com el millor 7, i remuntar al Sevilla. A Machín, massa especulador, preocupat per competir més que per guanyar, influenciat segurament per l’aclaparant superioritat barcelonista a la final de Copa, no li va quedar més remei que arriscar i va treure un central (Mercado) per donar entrada a un davanter (Ben Yedder). El 4-4-2 li va venir bé al Sevilla.

L’ocasió va arribar en un ridícul penal de Ter Stegen sobre Aleix Vidal. El porter va xocar amb l’exblaugrana quan ja havia passat la pilota i l’àrbitre va xiular la pena màxima que no va aprofitar Ben Yedder. El xut, fluix i mal col·locat, va ser interceptat sense problemes pel porter del FC Barcelona. L’acció va coronar els blaugrana, que ja sumen 13 títols, i va deixar el Sevilla amb un, que mai es va trobar còmode amb la Supercopa. El focus, no obstant això, difícilment se centrarà en els equips sinó en la figura de Dembélé, repescat quan s’especulava sobre el seu futur i la seva plaça estava amenaçada per Malcom —anit descartat— en l’agitat Camp Nou.