“Per triomfar al waterpolo, cal ser a Barcelona”

Catalunya monopolitza el waterpolo espanyol. De fet, això és ben sabut en un esport en què només tres dels dotze clubs que competeixen en la màxima divisió no són catalans: el Navarra, el Canàries Echeyde i el Canoe. I aquest últim club madrileny és l'únic que va trencar durant dues temporades, la 1998-1999 i la 1999-2000, l'absolut domini dels equips barcelonins, el CN Barcelona, el CN Catalunya i el CN Atlètic Barceloneta en el palmarès de la Lliga. Els 26 esportistes que formen les dues seleccions espanyoles que competeixen als Europeus de Barcelona pertanyen a clubs catalans, a excepció de la barcelonina Anna Gual, que juga al SIS Roma.

Miguel de Toro, sevillà, fa 25 anys el mes que ve i afronta als Europeus el seu segon gran torneig internacional amb Espanya, amb la qual aquest dimarts juga els quarts de final contra Grècia (22.00, Tdp i Esports3). Explica la seva experiència: “Jo tenia molt clar que si volia fer alguna cosa en el waterpolo havia de venir aquí, a Barcelona. És on més s'hi aposta, on hi ha més clubs de nivell, on es donen més facilitats per entrenar-se i per competir al més alt nivell. Si volia arribar a alguna cosa també en l'àmbit internacional, era la solució”. Tal dit, tal fet. Va començar a nedar amb el seu germà de casualitat en casualitat fins que, amb 15 anys, va estar un cap de setmana a Barcelona i els observadors li van veure grans possibilitats. Ja mesurava 1,95 metres. Es va estirar fins als 2,03 metres. Va jugar al CN Barcelona durant tres temporades i va passar després al CE Mediterrani.

“Amb 17 anys ja estava al CAR de Sant Cugat. Em vaig establir aquí perquè s'aposta pel waterpolo, per gairebé tots els esports”. De Toro lamenta: “Amb tota gent que hi ha, Andalusia podria ser una comunitat top a l'hora de treure esportistes amb futur, però desgraciadament, com que allà no s'aposta tant com aquí, s'està com s'està”.

El pamplonès Alberto Munárriz, de 24 anys, és un dels internacionals amb més projecció. Tot li ve de tradició. El seu pare jugava de porter i el seu oncle i el seu cosí també havien estat waterpolistes. “Vaig jugar a futbol, com tots els nens, fins que me'n vaig afartar i em vaig decidir a jugar a waterpolo. I aquí estem”. Va progressar. La selecció el va convocar per competir al Mundial del 2013 a Barcelona. “Quan m'estava entrenant aquí, em va trucar el Barceloneta, el club capdavanter, el que suma més lligues i juga la Champions. Era l'experiència més bonica, un luxe, poder estar amb jugadors boníssims. M'ho vaig plantejar amb els meus pares i la meva nòvia i vam decidir canviar de residència. Fa sis anys que soc aquí. Estic molt feliç. Tot és molt positiu”. Seguir a Pamplona hauria estancat la seva progressió. “Allà pràcticament només hi ha un club; un altre a Bilbao, però no és com aquí. No són ciutats de waterpolo, no hi ha ni l'afició ni el nivell de Catalunya”.

Munárriz considera que la diversitat de procedència dels jugadors és positiva. De Toro, simpàtic, diu que és introvertit, però de tant en tant respon al tòpic andalús. “Deixo anar alguna chispilla per animar el grup”. Munárriz explica que se li dona bé el català. “Acostumem a parlar en castellà, però de vegades quan ells parlen en català, jo m'hi sumo expressament perquè riguin”.

Eduardo Lorrio i Alejandro Bustos van arribar a Catalunya fa dos anys. Tota la seva vida esportiva s'havia desenvolupat a Madrid, però les seves aspiracions els van portar a Barcelona. “A Madrid hi ha equips, però a Catalunya s'aposta el doble pel waterpolo”, resumeix Bustos, de 21 anys. El seu company va viure en la seva pròpia pell les dificultats per progressar al Canoe. “L'equip va deixar de ser tan competitiu: vam ser tercers a la Lliga, però no vam competir a Europa per falta de diners. I de cara als jugadors, assumir això és complicat”.

Els escassos recursos econòmics d'alguns clubs no catalans obliguen els més joves a treballar o estudiar per garantir-se la manutenció. “Al Canoe hi ha companys que estudien i no poden dedicar-se al 100% al waterpolo”, afegeix Lorrio. Als clubs catalans, el sou mitjà permet que molts jugadors visquin exclusivament de l'esport, si ho volen. “I això influeix”, afegeix Lorrio, porter de l'equip nacional i del CN Barcelona. Arribar a la capital catalana els va descobrir un món que abans veien des de la distància: “En sortir de casa sempre tens por del que et puguis trobar, però la meva sorpresa ha estat positiva, de 10”, afegeix el porter.

Els clubs catalans acaparen els llocs per competir a Europa. “Ser a l'Atlètic Barceloneta em permet entrenar amb els millors jugadors del món i competir contra els grans equips. Això implica fer un salt competitiu”. Lorrio li dona la raó: “El nivell de professionalització a Catalunya és més alt: les condicions, els entrenaments…”. El porter fins i tot viu el joc amb alguns matisos: “A Madrid potser depeníem més del caràcter i la mentalitat abans del partit que d'un model de joc o una tàctica. La mentalitat madrilenya i la catalana són diferents. Potser nosaltres tenim més desimboltura. Els catalans són més formals, més seriosos i tècnics”. El mestissatge en la selecció ja va donar els seus fruits: plata als Jocs del 1992 i or als del 1996. “Tant de bo poguéssim aconseguir alguna cosa similar”, desitja Lorrio.