Pilot als 14 anys

Estava a la piscina, una tarda de juliol, la calor era asfixiant. Avorrida. I vaig començar a marejar el meu pare. Vull una moto, vull una moto, la necessite. No ho entens, no puc quedar-me enclaustrada a aquesta casa tot l’estiu, li argumentava. Totes les meves amigues (bé, això deia jo, però no eren totes) tenien una moto. Així que jo també en volia una. Tenia 14 anys. I era bona nena, bona estudiant. Com anava a passar-me tot un altre estiu sense poder moure’m, sense veure les meves amigues?

I, per no escoltar-me, va accedir. Em trauria el permís per portar ciclomotor i, llavors, em comprarien una moto. I així va ser.

L’estiu següent, amb 15, anava i tornava, pujava i baixava, de la casa d’estiueig al poble i del poble (o d’on fos) a la casa. Amb la meva Vespino vermella. Fins que un dia, un 10 de juliol, festa popular al meu poble, el dia del patró, em vaig fotre una hòstia descomunal. Les amigues havíem sortit de dinar. Un dinar ajustat a la nostra paga setmanal: entrepà a la motxilla, cerveses i uns litres de mistela, un vi dolç, de postres, suau. Suficient, però, per atrofiar-me els sentits. En tornar a casa, a la tarda, vaig donar gas en lloc de reduir velocitat (no em pregunteu per què, no vaig coordinar, en el sentit literal de la paraula) i em vaig estampar contra un mur. La meva millor amiga, que anava de paquet, va sortir volant. Deu? Vint metres? No ho sé, però va acabar al terra, molt lluny de mi.

No ens vam fer res. Sí, val, blaus per tot arreu, ferides sense importància, dolor d’esquena, mal al genoll... O sigui, no ens vam fer res. Després d’una plorera històrica i un glopet de cassalla vaig marxar a dormir la mona al sofà. Sense moto. La meva Vespino vermella acabaria sent negra. Vam haver de curar-li les ferides també a ella.

M’he enrecordat d’aquest episodi després que fa unes setmanes Andreas Pérez morís a conseqüència d’un accident al Circuit de Catalunya. I es generés el debat. Andreas no era un xaval adolescent que anava en moto pel seu poble, Mollet. Andreas era un pilot. De 14 anys. O un projecte de pilot, si voleu. El cas és que les ganes de triomfar i l’enorme competitivitat ens donen, com a resultat, pilots de 14 anys. Per a alguns és el més natural. No comencen els nens i nenes a jugar a futbol amb cinc, sis o set anys? No hi ha nens i nenes que comencen a competir a una piscina amb set i vuit anys? Tots els nens que volen ser pilots munten en moto des de ben petits. Alguns ho han fet abans, fins i tot, d’aprendre a anar en bici, com Marc Márquez. Però, hauríem gaudit dels èxits de Lorenzo i Márquez si haguessin començat a córrer als 15 anys, com ho va fer (molt abans) Crivillé? Mai no en sabrem la resposta. Potser sí, si tots (espanyols, però també italians, per parlar de les dues grans potències en aquest esport) començaren més tard a competir.

El cas és que la Federació Internacional de Motociclisme ja fa uns anys que va pujar l’edat mínima dels 15 als 16 per estrenar-se al Mundial. Haurien de ser 18? Probablement. I això afectaria les categories inferiors. Perquè Andreas Pérez no estava al Campionat del Món. Va patir un accident en una cursa de l’anomenat Mundial Junior, una competició monomarca, amb motos de 250 cc i quatre temps, a la qual va arribar després d’una temporada en què havia alternat dos campionats: el de Moto3 del Campionat d’Espanya i l’European Talent Cup, on va guanyar dos curses. On hem de posar els límits, doncs?

Fa temps que ja hem assumit que la millor manera d’entrenar un equip de futbol és amb la pilota. No hi ha altra eina per entrenar pilots que una moto. Motos petites, de 50 cc o 80 cc, en circuits de karts. Motos de cross en pistes de terra. Però motos. I als 12 anys, als circuits d’asfalt. Massa aviat? Potser. Ara bé, s’ha avançat molt des que un directiu de la federació catalana es va acollonir en veure un tal Márquez, ben petit, muntat a màquines en les quals no hi feia peu i volant pels aires dia sí, dia també. La velocitat ja la tenia. Només necessitava una moto per a la seva estatura. Ara ja existeixen. Avui, després que les federacions regionals i l’espanyola dibuixessin tota una estructura per a les categories petites, el salt d’un any a altre ja no és tan brusc. Ja no hi ha cap pilot que passi de les minimotos o el motocròs als circuits d’asfalt amb motos de 125 cc. L’aprenentatge hi és. I, en part, explica l’èxit recent del motociclisme espanyol. Explica l’èxit de la generació dels Márquez o els Espargaró. I de tots els que venen darrere. Però, hem anat massa lluny greixant la màquina de fer pilots? Potser. Probablement no cal convertir-los en semiprofessionals als 14 anys. Voltant el món i jugant-se la vida. Perquè, no ho oblidem, es juguen la vida. Tots. Als 14. I als 20. I als 30. Que el motociclisme és un esport de risc. I tots saben quins perills hi ha quan tanquen la visera del casc.

Tot i això, quants nens de 15 anys hi ha pels pobles espanyols amb una moto? Quantes nenes com jo ho era, pels carrers i amb menys consciència que xavals que porten tota la vida a sobre d’una moto? Segurament els 15 tampoc no són una edat suficient per deixar els adolescents rodar pel món. Pel seu món i amb la seva natural indolència. Que als circuits de velocitat hi ha accidents, però també n’hi ha al carrer. I allà, la majoria no porten guants ni granotes de pell. Allà no hi ha escapatòries ni proteccions.