Esperant José Mujica

A tots els alcaldables de Barcelona, els segurs i els que encara s’ho han de guanyar, els devia pujar la mosca al nas diumenge a la nit veient els cinquanta minuts, en horari força senyor, que TV3 va dedicar a Manuel Valls. Era el segon capítol de Quatre gats, un programa d’entrevistes de Ricard Ustrell, del qual havíem vist el primer capítol amb el líder escocès Alex Saldmon.

Els dos programes van tenir el mateix esquema. A més de l’entrevista, una parella de convidats amb posicions contràries han de parlar del tema nuclear del programa i del personatge convidat, i també es pregunta en entrevistes curtes a d’altres —periodistes, parents, economistes— la seva opinió. Però, curiosament, aquí es va donar la gran diferència. Mentre els convidats satèl·lit al programa de Saldmon amb prou feines van parlar del polític, alguns dels entrevistats sobre Valls es van despatxar a gust: que si arrogant, que si dretà, que si els francesos estarien molt contents de veure’l candidat a Barcelona perquè això voldria dir que el tindrien lluny de la política francesa... El protagonista del programa, aparentment, ignora aquestes opinions, no se li mostren. Això es va fer tant amb Saldmon com amb Valls, però Valls hauria de tenir dret d’intervenir perquè solament ell va ser objecte d’al·lusions no gens amistoses. Mantenir-lo aliè a aquestes intervencions, que es fan al mateix programa, no sembla elegant ni acceptable.

I això que Ustrell practica la politesse durant l’entrevista, negant la tesi d’aquells exemplars que es pensen que si no fas soroll no fas periodisme. Ustrell respecta que el protagonista sigui l’altre, una llei d’hospitalitat del seu programa. Malgrat alguna malícia, que s’agraeix, no es pot dir que Ustrell cargoli els convidats; els deixa respirar i mostra una enganyosa fragilitat. En el cas de Valls hauria convingut alguna malícia més, perquè un polític que et facilita fer l’entrevista passejant pel museu d’Orsay fora d’horaris de visita —perquè suposo que no van tancar el museu al públic— és un ex-primer ministre que encara té recursos encara que no tingui galons.

A l’entrevista, Valls va demostrar que la sap llarga i que els estratagemes comunicacionals van més enllà de no portar una camisa a ratlles o una insígnia a la solapa. A Saldmon se’l veia amb menys recambra, amb la tranquil·litat del jubilat. Va tenir algunes frases per pensar-hi, que l’home va anar repetint infructuosament, com aquella que recorda que els escocesos van trigar 60 anys a aconseguir l’acord de Londres per fer el referèndum d’autodeterminació.

Valls va fugir de pronunciar-se sobre si acceptarà la invitació per ser alcaldable de Ciutadans per Barcelona. Ustrell li va preguntar quants barris tenia Barcelona, i Valls, sense amagar que ho desconeixia, va fer la sensació que, si es presenta, s’ho sabrà. Estudiarà el que faci falta. Aquesta dada i la del preu del metro. Un detall que, des dels anys setanta, quan van pescar Giscard ignorant-lo, tots els candidats surten a la palestra amb aquesta lliçó apresa.

El programa està molt treballat. Hi ha muntatge, hi ha banda sonora —no música ambiental— i hi ha uns convidats potents. De totes maneres, el programa que de veritat em fa gràcia és el de diumenge vinent amb l’expresident de l’Uruguai, José Mujica, una persona convençuda que el nostre futur no té per què ser com el nostre passat.

Hi ha una mancança dins el gènere de les entrevistes a polítics. Cal aquella en què no parlin del que van fer, faran o de les seves bones intencions, sinó de què vol dir fer política, la reivindicació de l’intermediari (o no) i, com explica Daniel Innerarity, si ens estem acostumant a un combat polític que es fa sense que la realitat hi sigui present, sempre girant sobre ficcions útils.