Espanya juga espantada a Rússia

Espanya juga a estones al Mundial. Té moments bons, alguns de regulars i també en té de dolents o molt dolents, independentment que el rival sigui Portugal o l'Iran. Ha perdut estabilitat, ganxo i control emocional, penalitzada per la baixa forma de jugadors fonamentals i pel nerviosisme, manifest en un porter excel·lent com De Gea. Encara que Rubiales va canviar Lopetegui per Hierro, no se sap gaire bé què passa ni a què ve tant de nerviosisme en uns jugadors que tenien memoritzat el futbol quan van arribar a Rússia.

La Roja tremola. Potser fuig de la por, del temor del que va passar i del que pot passar, com si se li hagués oblidat jugar a l'1-0 que tan bé va funcionar a Sud-àfrica, una circumstància que explicaria la seva bona disposició a atacar i la seva nul·la capacitat per defensar, exposada en diverses ocasions a l'empat de l'Iran. La gestió del 0-1 va resultar ensopida, després d'una feina esforçada al camp de Kazan. L'Iran sempre podrà dir que li van anul·lar el gol de l'empat per culpa del VAR. La tensió va ser immensa a la banqueta de Hierro.

Más información

Espanya guanya a Iran de rebot i amb el VAR

Ni Lopetegui ni Ferro, el debat és De Gea

Ja se sabia que hi ha partits que per més desigualats que es presentin tenen difícil solució, i més al Mundial. No és una qüestió d'alineació, sinó de peus i cap, de joc i paciència, de recursos i ofici, virtuts que se li suposen a Espanya.

No va semblar mala idea que Hierro intervingués. La millor manera de no fixar-se en la porteria pròpia quan hi ha dubtes sobre el porter i la defensa és apuntar a la contrària amb bons jugadors per les bandes, de manera que l'aposta per Carvajal i Lucas Vázquez per Nacho i Koke a la dreta va semblar lògica i conseqüent si a l'esquerra s'ajuntaven Isco i Alba.

A Espanya li convenia eixamplar el camp i desfer el doble pivot o, si es vol, alliberar Busquets per sotmetre un rival que no concedeix ocasions com l'Iran. La simetria i l'estètica no garanteixen en qualsevol cas la victòria perquè no sempre són resolutives davant d'adversaris com el de Queiroz. El pla exigia encert i velocitat de pilota i Espanya tocava imprecisa i al peu, lenta, sense trobar la manera d'atacar, sense ritme i profunditat, sense volants que trenquessin i sense xut de mitja distància, destarotada per l'Iran.

Resulta molt difícil enfrontar-se a un adversari que busca el cos a cos, que guanya metres i minuts en cada fora de banda, en les reiterades faltes a favor i en contra, expert en les interrupcions, en la brega i en trampejar el partit, a aconseguir que no passi res, molt ben dirigit per Queiroz. Com que no hi havia espai, el gol va arribar de rebot, després que un rebuig impactés en la cama de Diego Costa. L'alleujament, no obstant això, es va convertir de seguida en una sorprenent tortura perquè la selecció es va posar a tremolar com un flam en cada pilota creuada, amb els deu jugadors pendents de De Gea, com si volguessin que el porter protagonitzés la parada de la nit perquè recuperés els ànims i l'equip es catapulti a Rússia.

Espanya necessita recuperar la seguretat després de perdre la pilota i el govern d'un partit amb un resultat que era qüestió d'un gol, com passa amb tants duels del Mundial. Un gol pot condemnar un equip o fer-lo campió, una diferència abismal a la qual s'aferra Espanya per recuperar la confiança després de l'espant amb l'Iran.