Manuel Valls, una porta oberta a Barcelona

Els polítics de raça, i Manuel Valls ho és, viuen en una carrera permanent, propulsats per un motor intern que els porta sempre a avançar, que els impedeix parar en cap moment. Amb gairebé totes les portes tancades a França, on va ser primer ministre i va aspirar a ser president, Valls sospesa presentar-se a l'alcaldia de Barcelona, la ciutat on va néixer fa 55 anys.

A més de la defensa clara de la unitat d'Espanya i de la seva posició desacomplexada davant l'independentisme català, el vallsisme és al seu país una barreja de tercera via social-liberal en economia, de mà dura en qüestions de terrorisme i seguretat, i de republicanisme centralista que iguala tots els ciutadans davant la llei, més enllà de la seva comunitat de procedència.

El referent de Valls, nacionalitzat francès amb 20 anys, és Georges Clemenceau (1841-1929), una elecció original, perquè El Tigre —aquest era el seu sobrenom— mai va ser president de la República. Clemenceau, president del Consell (equivalent a primer ministre) en dues ocasions, venia de l'esquerra, però era adversari dels socialistes. Com va recordar a Le Monde l'historiador Michel Winock el 2014, Clemenceau era profundament laic, i va defensar el capità Dreyfuss, víctima de l'antisemitisme i injustament acusat d'espionatge. I va exercir de primer poli de França quan va ser ministre de l'Interior, càrrec que Valls també va ocupar, i el pare de la victòria a la Primera Guerra Mundial.

Fa un any i mig, Valls va poder tenir-ho tot. El president François Hollande havia decidit no presentar-se a la reelecció. I ell, socialista des de feia 37 anys, amb el bagatge d'haver estat cap de Govern en un període d'atemptats sagnants, va decidir intentar-ho. Les ensopegades es van encadenar. Va perdre en les primàries del PS davant del candidat de l'ala esquerra, Benoît Hamon. Va decidir votar el seu exministre d'Economia, Emmanuel Macron, que es presentava per lliure amb un partit nou, En Marche, entre els retrets dels seus companys socialistes per haver faltat a la promesa de donar suport al candidat. Macron tampoc el va rebre amb els braços oberts. Quan el juny del 2017 Valls va voler presentar-se sota l'etiqueta d'En Marche, el partit del president el va rebutjar, encara que va acceptar no presentar un candidat alternatiu que competís amb Valls en el seu districte a Evry, la ciutat de 52.000 habitants de la qual havia estat alcalde durant 11 anys. Valls va acabar guanyant l'escó per 138 vots.

L'exprimer ministre és avui diputat ras de l'Assemblea nacional, adscrit al grup de la República en marxa, el partit Macron, sense pertànyer a ell. Valls i Macron comparteixen espai polític, encara que discrepin en qüestions com el paper de les religions en la política i la societat: el laïcisme, concepte central en la identitat republicana, que Valls defensa en la seva visió més rigorosa. Sense partit ni base electoral, ni tampoc diferències ideològiques nítides, és difícil imaginar que un dia pugui disputar-li la presidència a Macron. Una hipòtesi seria que en el futur Macron li nomenés ministre. Queden lluny els temps on Valls aspirava a encarnar el futur de la socialdemocràcia i rebia les felicitacions de Matteo Renzi a Itàlia o Pedro Sánchez a Espanya, que es postulaven com els reformadors del centreesquerra. Tots tres tenen avui un paper secundari en els seus països.

Si es presentés a Barcelona, Valls tindria a favor una experiència i una visibilitat que pocs alcaldes poden exhibir. Podria ser un inconvenient el desconeixement del terreny, un inconvenient que en la política francesa rarament es planteja. Alcaldes com Alain Juppé a Bordeus o Martine Aubry a Lille ni tan sols tenien els vincles que Valls sí que té amb Barcelona.

L'octubre del 2014, quan Hollande va imposar a Valls les insígnies de la gran creu de l'Ordre nacional del mèrit, el president li va dedicar la següent frase: "Clemenceau mai va ser president de la República, però es pot tenir una existència d'èxit sense ser president de la República". Ser alcalde de Barcelona és una possibilitat.