Primer Hans i després Joan, la història d’un emprenedor amant del futbol

Joan Gamper (Winterthur, Suïssa, 1877-Barcelona, 1930) va ser essencialment un apassionat de l'esport en general –feia ciclisme i rugbi, entre d'altres– i un amant, en particular, del futbol, al qual va jugar, i molt bé, i es va acabar erigint en una de les seves grans figures mundials, com a fundador del Zuric, primer, i del FC Barcelona, després, ciutat, a més, a la qual quedaria lligat per sempre. Gamper, l’inventor del Barça (Lavinia Produccions, 2018) és una aproximació a la seva figura i al seu llegat a través dels ulls dels seus tres nets: Manel, Xavi i Emma Gamper.

El documental, dirigit per Jordi Ferrerons, es va presentar ahir dilluns al Teatre Romea, molt a prop del lloc on en el seu moment se situava el Gimnàs Solé, en què un jove de tot just 22 anys, que llavors es deia Hans, va fundar amb un grup d'amics i coneguts el FC Barcelona el 1899. Desplaçat a la costa mediterrània per fer negocis, la seva única inquietud era jugar a futbol, com havia estat fent des de feia anys, així que com que no hi havia cap equip on ho pogués fer, en va crear un del no-res.

Amb un relat en el qual es combinen imatges actuals i d'altres de la Barcelona dels anys vint, el documental –que es podrà veure el 23 de gener per TV3 i BarçaTV a les 22.00– s'endinsa en els aspectes menys coneguts de la vida d'aquest emprenedor, que amb 18 anys ja havia donat origen al naixement del club de futbol a la seva ciutat, Zuric, ja que a Suïssa la febre pel futbol es va estendre gairebé tan ràpidament com a Anglaterra i als anys setanta ja era un esport força popular. Res a veure amb l'Espanya de finals del segle XIX.

Gamper, de qui només es conserva una foto jugant a futbol en els àlbums familiars –que ell mateix va confeccionar– va fer molt més que marcar gols i crear el FC Barcelona. Els seus nets, que van saber bastant tard què havia fet l'avi, qui havia estat i com havia mort, lamenten el tabú que es va imposar a casa després del seu suïcidi i l'escassa rellevància que es va donar a la seva figura durant anys després que Barcelona assistís a un funeral multitudinari en el seu adeu.

Gamper, que va ser president de l'entitat fins a cinc vegades, sempre que anaven maldades, va dedicar 30 anys de la seva vida al club, fins i tot estant a l'ombra. Va estar al darrere de la construcció del primer estadi blaugrana, al carrer Indústria, un camp per a 20.000 espectadors –“Li deien boig”, recorda el Manel, i això que es va acabar omplint a cada ocasió–; també al darrere de la decisió de traslladar-se a les Corts, un estadi que ell mateix va pagar en part; va acceptar a contracor que els seus jugadors es convertissin en professionals i va abraçar el catalanisme fins al punt de canviar-se el nom de Hans pel de Joan. Un partit el 1925, en el qual va fer una invitació innocent –va convidar a l'estadi uns comerciants anglesos atracats al port de Barcelona, que van portar la seva banda de música– va acabar marcant el seu declivi. La banda, per iniciativa pròpia, va fer sonar abans de l'inici del partit els himnes espanyol i britànic. I l'himne nacional va ser xiulat per l'afició a les graderies. En plena dictadura de Primo de Rivera, es va ordenar el tancament de l'estadi durant sis mesos. I Gamper va haver de sortir del país, qualificat com a catalanista separatista.

Va poder tornar al cap d'uns anys, amb condicions, és clar. Ja no tornaria a tenir cap vinculació amb el club, però més endavant es va crear el trofeu d'estiu que porta el seu nom, igual que el porta la ciutat esportiva construïda a Sant Joan Despí i un carrer de la ciutat des del 1934. El crack del 29 el va acabar d'enfonsar. Tenia accions a la borsa de Nova York i, com a estratègia empresarial, va decidir comprar més en lloc de vendre. Es va arruïnar. “A casa es va imposar la llei del silenci”, expliquen els seus nets, de tan preocupat com estava amb els negocis. Poc després es va matar d'un tret a casa seva, a Barcelona. Quan el 1958 es va començar a construir un nou estadi es va especular amb la idea de posar-li el nom del fundador del club. Però Gamper havia estat una figura incòmoda per al franquisme. I la sola intenció de fer-li un homenatge va ser vetada pel règim. Els seus nets encara esperen que aquell estadi que es va quedar “sense nom” recordi algun dia l'home que va començar un projecte que ha esdevingut un dels clubs de futbol més grans, ambiciosos, populars i amb més èxit del món. “Crec que si veiés en què s'ha convertit això ara, s'espantaria”, diu Xavi Gamper amb un somriure.