El Grup Zeta tanca ‘Interviú’ i ‘Tiempo’ per les seves “importants pèrdues”

Fruit dels temps, els quioscos espanyols tindran dues noves baixes en la seva oferta de capçaleres: l'històric setmanari Interviú, nascut el 1976, i el que va ser el seu fill d'informació política, Tiempo, creat el 1982. El Grup Zeta, editor de totes dues publicacions, va anunciar aquest dilluns que deixarà de publicar-los en breu davant de “la impossibilitat de seguir sostenint durant més temps les importants pèrdues generades per les dues publicacions en els últims anys”. El grup afegeix en el mateix comunicat que aquestes pèrdues han estat contínues i en els últims cinc anys serien, entre les dues capçaleres, de set milions d'euros.

La caiguda de la seva difusió se situaria en el 65%, un 80% si s'analitza l'última dècada. Les mesures comportaran, segons fonts properes a les publicacions, l'acomiadament de 25 treballadors, que ja eren la mínima expressió d'unes redaccions per a revistes d'aquest tipus retallades en anys anteriors després d'haver-se externalitzat bona part de la producció.

Les vendes de Tiempo voltaven fins ara els 15.000 exemplars, mentre que les d'Interviú amb prou feines superaven els 26.000. En el cas d'aquesta última, són xifres molt allunyades del milió d'exemplars que va aconseguir en el seu número 16, el setembre del 1976, quan va aparèixer en portada el ja mític i simbòlic nu de Marisol, icona d'una època després de ser nena prodigi del tardofranquisme.

Interviú, que havia nascut tot just quatre mesos abans, el 22 de maig, va arrasar perquè oferia dones en topless i després nues del tot, ja fos a partir de posats o de fotos robades. Victoria Abril, Lola Flores, Concha Velasco, Ana Obregón, Marta Sánchez, Anne Igartiburu o Belén Esteban van ser algunes de les múltiples protagonistes al llarg dels anys, de tota condició, d'aquestes portades, una empremta que s'ha mantingut fins al final —el maig del 2016, en l'especial del 40è aniversari, hi va aparèixer Chenoa—. La popularitat va ser tal que, des del 1998, es va crear el concurs Chica Interviú, amb models no professionals. Amb els anys, també van aparèixer homes nus, com Jesús Vázquez, que el juny del 2010 es va convertir en el primer a arribar a la portada.

Paradoxes de la vida, el destape físic va amagar una virtut encara més important de la capçalera, el destape informatiu. Apareguda tot just sis mesos després de la mort de Franco, amb una incipient democràcia i sense competència dels mitjans audiovisuals, la capçalera es va distingir des del primer dia per oferir reportatges d'investigació sobre qüestions polítiques i socials de gran calibre, molts de vinculats a les trames d'extrema dreta (on va brillar especialment el periodista Xavier Vinader), el crim dels Urquijo, el cas GAL, els nens robats del franquisme o els primers escàndols bancaris. Això va comportar que en diverses ocasions fos retirada dels quioscos per ordre judicial.

La revista va ser, a més d'El Periódico de Catalunya, aparegut el 1978, el projecte sobre el qual l'editor Antonio Asensio Pizarro (1947-2001) va fundar el Grup Zeta, per la qual cosa sentia un afecte especial per ella. Tant és així que va arribar a presidir-ne els consells de redacció, un director a l'ombra amb el seu primer titular, Antonio Álvarez Solís. Per això la va dotar d'un extraordinari elenc de col·laboradors, d'ampli espectre polític, entre els quals figuraven Manuel Vázquez Montalbán, Perich, Paco Umbral, Emilio Romero, Antonio Rubio o Rafael Chirbes, entre molts altres.

La capçalera va navegar des dels seus inicis a velocitat de creuer de fins 600.000 exemplars setmanals, que gairebé la va portar a morir d'èxit: rebutjava publicitat perquè imprimir més pàgines per encaixar-la li feia perdre diners, com li va passar a la nord-americana Life. Així es va mantenir fins a mitjans dels vuitanta, quan el panorama comunicatiu espanyol ja oferia més competència i el periodisme de denúncia no era tan arriscat. Es va intentar llavors fer un canvi de model cap a una revista més d'articulisme, inspirant-se en Paris Match, que va facilitar l'arribada de firmes com Camilo José Cela. Però el canvi de model no es va acabar de consolidar i va anar baixant des dels 350.000 exemplars, una davallada que ja no s'aturaria.

En un altre gran encert comunicatiu, Interviú es va convertir en cangur d'altres publicacions, donant aixopluc a les seves pàgines a suplements com Lib, Sal y Pimienta o Tiempo, que, una vegada madurs, deixava anar perquè iniciessin la seva trajectòria com a capçaleres independents. Aquesta última, apèndix d'informació política, va ser llançada el maig del 1982, amb Julián Lago com a primer director. El web també es tancarà, però de moment seguirà el d'Interviú, que els responsables del Grup Zeta, potser conscients del seu paper en la història del periodisme espanyol, deixaran obert com a fons documental.