Veient arribar el clàssic

El Barça se situaria a catorze punts del Reial Madrid si guanyés el clàssic de dissabte al Bernabéu. Però això algunes cortines de fum mediàtiques s'han encarregat de tapar-ho, primer amb el tema del passadís al Madrid pel Mundial de Clubs i després amb la denúncia pels contactes del Barça amb Griezmann: en tots dos casos es buscava desviar l'atenció d'una realitat del Reial (la mala puntuació) i de passada que el Barça se sentís culpable. No obstant això, no saludar el campió d'un Mundialet i saludar, en canvi, les famílies de jugadors aliens són activitats que fan tots els equips grans.

La història dels catorze punts canvia molt —també aquí es veu per què el futbol té punts tan atractius— quan s'observa que, com que el Reial Madrid té un partit menys, es podria col·locar a cinc punts del Barça si el derrotés dissabte al Bernabéu i després vencés el Leganés, amb qui ha de jugar aquest partit pendent. I, de fet, passar de catorze a cinc és el mateix que passar de l'eufòria a un sol negre. Per aquest motiu, Joan Manuel Serrat ha dit sobre el clàssic que no se'n refia gens, ni tan sols ara que el Barça té onze punts d'avantatge.

Si fos el Reial Madrid qui tingués al seu abast aquesta diferència de catorze punts abans de Nadal, la Lliga ja es donaria per sentenciada. Però l'avantatge aquesta vegada és del Barça i, com és ben sabut, un dels trets més distintius del soci barcelonista és el d'evocar les oportunitats perdudes. Per això cal esperar que cap seguidor culer es refiï gens ni mica del que pugui passar durant el partit i pensi com Serrat, que ha dit que no ho veia clar perquè en les històries amb el Madrid n'ha vist "de tots colors”.

D'altra banda, no cal oblidar que el clàssic arriba en un bon moment per al Madrid perquè ha guanyat el Grêmio brasiler i s'ha banyat en confeti per celebrar el seu segon Mundialet consecutiu. Això dona certa moral de victòria, tot i que no evitarà que en començar el partit el Madrid surti amb més pressió. És clar que habitualment aquests partits acaba guanyant-los precisament el més necessitat, tot i que també apareix en això l'efecte bumerang de totes les coses del futbol: tenir aquesta ànsia per sobreviure se't pot girar en contra davant de la primera adversitat.

L'equip visitant arriba també en un bon moment, no exactament perquè està invicte en tot el que participa, sinó perquè, gràcies a Valverde, ha anat creixent tant que té una defensa impecable en la qual havia començat a desentonar Mascherano, i mira que això ja és dir. El sorprenent equip d'aquest any ha anat creixent a partir d'aquesta defensa. Ho vaig veure clar l'altre dia quan, parlant del Deportivo, que visitava el Camp Nou, Jon Aspiazu, el segon de Valverde, va elogiar Cristóbal Parralo, el nou entrenador del club de la Corunya, per haver fet el més encertat quan un es fa càrrec d'un equip en crisi: reforçar l'aspecte defensiu i desplegar-lo a partir de la solidesa de la rereguarda. ¿Que potser no era el Barça, després de la fugida de Neymar —quin descans, per cert, que se n'anés— i després de les dues derrotes a la Supercopa, un equip en crisi total?

Tàcticament, el Barça apostarà per dos puntes i un centre del camp reforçat i és possible que assistim al migdia més memorable de Paulinho, mentre que el Reial Madrid pot ser que segueixi amb els seus dubtes de tenir o no tenir (Bale). Messi, si no hi ha res insòlit que ho espatlli, tornarà a bastir un tàndem brillant amb Jordi Alba, mentre que Cristiano Ronaldo anirà sol, extremadament sol, i ningú dubta que rematarà, anirà sense companyia, perquè per alguna cosa és el “millor jugador de la història”, tot i que no el més gran. Però, en fi, tot això són especulacions i el que queda per fer és el que a la llarga comptarà més per a nosaltres: haver vist el que passa.