Márquez, un traïdor a la pàtria?

Per començar, fem un exercici de semàntica. Cerquem al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans el terme polèmica, que ens ve al cas. Aquest ens remetrà indirectament al concepte de controvèrsia, que alhora ens redirigirà al de doctrina. La doctrina fa referència a una sèrie de principis, cos d’una branca del coneixement. ¿Podríem arribar a pensar que la Constitució espanyola, en algun dels seus articles, estableix que tot esportista espanyol d’elit ha de celebrar els seus èxits amb la bandera espanyola? Potser no està escrit enlloc. Però, si algun no ho fa... quin tràngol!

I així s’han mirat molts darrerament Marc Márquez, amb el nas tapat i de reüll. És el campió més jove en aconseguir quatre títols de MotoGP, però a Espanya molts han estat més preocupats per veure si s’envoltava en la bandera del país o en la independentista, més pendents de qualsevol cosa que pogués significar negar Espanya. En la competició s’exigeix no només respecte a la pàtria —la bandera al podi i l’himne nacional com a banda sonora, tot i ser un esport de fàbriques i pilots, no d’equips nacionals—, sinó també l’exhibició del patriotisme més evident. El pilot s’ha d’enrotllar en la bandera, l’ha de passejar per tot el circuit. Si no ho fa, se’l considera un traïdor.

Fa quatre anys que Márquez no passeja la bandera espanyola pels circuits. Hi va haver un dia que va decidir canviar-la per una amb menys connotacions sociopolítiques: un tros de tela amb el 93, el seu número, i els símbols del seu club de fans, la bandera que el representa a ell i la seva gent, assegura l’esportista, tot un referent mundial amb 24 anys. Llavors, quatre anys enrere, ningú no li va preguntar per què canviava. Potser aprofitava que començava a ser supermediàtic i volia promocionar el seu producte. Ben fet, és el segon pilot que més ven, per darrere de Rossi. Potser (segurament) ja tractava d’esquivar la polèmica. Mai no ha volgut que ningú el fes decidir entre Catalunya i Espanya. Però el que més ràbia li fa és que, ara que amb l’omnipresent procés tota la polèmica esquitxa del primer a l’últim, fins i tot el campió del món de motociclisme, a ell l’assenyalin per no treure una bandera.

Per això no es va poder mossegar la llengua aquest dimarts quan li van treure el tema en una entrevista a l’agència EFE: “Em fa ràbia, perquè jo soc el primer que tributa aquí, que viu a Espanya, però al pilot que treu la bandera i no tributa aquí no se’l critica”. Aquesta és la seva realitat, la d’un xaval que es va plantejar marxar a viure fora, però no ho va fer. Tot i que la majoria dels seus rivals espanyols viuen a Suïssa o Andorra, ell viu a Cervera, el seu poble, des que el van parir. Allà segueix. No volia decebre ningú. Ara, en canvi, són molts els qui el deceben a ell.

Márquez respecta Espanya. Tant com respecta i estima Catalunya. Però que ningú vulgui canviar la seva realitat, la de casa seva, on es parla català, un català de Lleida amb el qual el campió et saluda amb un “Què passe?” tan natural com és per a ell llevar-se cada matí o riure amb la boca oberta de bat a bat.