_
_
_
_

Per què Marc Márquez no ho celebra amb la bandera espanyola

El campió del món, que mai ha passejat la senyera, no fa servir la ‘rojigualda’ en les celebracions des que el 2014 la va substituir per una ensenya del seu club de fans

Marc Márquez celebra el seu títol mundial a València amb una bandera del seu club de fans amb el número 1.Vídeo: JOSE JORDAN AFP | REPSOL
Nadia Tronchoni

L’esperaven davant de la graderia en què se situen els socis del seu club de fans. Els seus amics li van regalar un dau enorme. Vermell, és clar. Quan el va tirar va sortir el sis. Per descomptat. I va explotar en una enorme rialla. Va ballar, va cridar, va riure. I va celebrar el títol que acabava de guanyar. Quan va marxar cap al pàdoc, on el seu equip l’esperava, li van donar la bandera, amb tot el paquet de celebració del campionat. No portava el 93, el seu número, com va dir el dijous, sinó un 1 enorme, la xifra dels campions. Fa quatre anys que el pilot de Cervera (Lleida) no passeja una bandera espanyola pels circuits. Tampoc ha portat mai una senyera.

Márquez és català, estima la seva terra; no en va és un dels pocs pilots de MotoGP que resideixen a Espanya (a més de Bautista, Rabat o Barberá), i no vol fer cap menyspreu a ningú. Ni als catalans, ni a la resta dels espanyols. Quan declina parlar de l’assumpte català no és per falta d’interès, sinó perquè no vol ni li interessa pronunciar-se sobre aquest tema. Segurament per això va dir el que va dir aquest dijous: “A mi la bandera que em representa és la del 93”, en referència al seu número i a la bandera del seu club de fans, per evitar polèmiques, la qual cosa, atesa la tibant situació que es viu actualment, no va aconseguir del tot.

L’última vegada que Márquez va passejar la corona mundial embolicat en la bandera d’Espanya va ser el 2013, l’any del seu debut a MotoGP. Quan va creuar la meta es va anar trobant pel camí amb comissaris i pilots que volien felicitar-lo. Es va parar en un revolt, va rebre felicitacions i honors, Bautista s’hi va acostar, amb la seva bandera d’Espanya, el va saludar, “enhorabona”; i després va poder seguir. Mentre Lorenzo, el perdedor aquell dia (va guanyar la carrera, va perdre el títol), donava la volta al circuit amb una altra bandera d’Espanya, Márquez es dirigia a la graderia que ocupava el seu club de fans. Va regalar els seus guants a la tribuna i, eufòric, va saludar des de damunt de les proteccions. Quan va baixar, es va canviar el casc. Entre l’aldarull s’observaven dues rojigualdas. Va sortir d’allà amb una clavada dins de la granota. El molestava i va aconseguir treure-se-la. La va agafar amb la mà i va completar la volta amb ella. La va onejar per última vegada amb el campió més llorejat del motociclisme espanyol.

Moto2 amb l’espanyola

Aquell últim gran premi es va celebrar a València, en el mateix circuit de Xest en què s’ha decidit aquest Mundial del 2017, el mateix escenari que va assistir al primer campionat de Márquez, quan també va passejar la bandera d’Espanya. Fins al 2013, ho havia fet sempre: el 2010 i el 2012, quan va guanyar el títol de Moto2 a Austràlia.

La primera vegada va ser un membre del seu club de fans el que la portava i l’hi va donar quan, després saludar la graderia, va rebre les abraçades del seu oncle Ramon, es va enfundar en la samarreta commemorativa i va posar-se el casc realitzat expressament per a l’ocasió, va tornar a pujar a la moto per dirigir-se al pàdoc.

A Phillip Island va ser el seu germà Àlex qui la portava. Estava esperant-lo en un revolt. Li va donar samarreta, casc i bandera. De la manera més natural. Com natural va ser que dos anys després, en comptes de la bandera espanyola, Márquez portés la bandera del seu club de fans.

Va ser el 2014, al circuit de Motegi, al Japó. Márquez, el noi dels rècords, va arrasar aquella temporada. Ja no era una promesa, sinó l’home a batre i tot un pilot producte. En un revolt l’esperaven dos amics, membres de l’equip de Moto3 d’Estrella Galicia, i van fer el mateix: felicitar-lo, vestir-lo de campió, i donar-li una bandera. En aquest cas era vermella, però no groga. Portava un 93 enorme al centre. Era la del seu club de fans. La mateixa amb la qual l’esperava, una altra vegada, el seu germà Àlex, al final de la recta de meta del mateix circuit de Motegi l’any passat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Nadia Tronchoni
Redactora jefa de la sección de Deportes y experta en motociclismo. Ha estado en cinco Rally Dakar y le apasionan el fútbol y la política. Se inició en la radio y empezó a escribir en el diario La Razón. Es Licenciada en Periodismo por la Universidad de Valencia, Máster en Fútbol en la UV y Executive Master en Marketing Digital por el IEBS.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_