Puyal i Messi

Ruth Beitia (categoria Esport), Jordi Hurtado (Cultura) i Joaquim Maria Puyal (Millor Trajectòria) han estat els guardonats en la XII edició dels premis Sport Cultura Barcelona. Aquesta és la glossa que vaig fer i que reproduïm sobre Puyal

A Joaquim Maria Puyal li podrien donar, o li haurien de donar (com vulgueu), un premi cada dia com a acció de gràcies per la seva obra i també per poder disfrutar de la seva companyia, de manera que el guardó de SportCultura no deixaria de ser un reconeixement més si no fos per la idiosincràsia d’aquesta entitat de Barcelona.

Aquí parlem d’esport i cultura, i també es podria enraonar d’esport, cultura i política per ser fidels als temps que corren, o si voleu d’esport i ciutadania per ser respectuosos també amb la història de Catalunya. Puyal hauria pogut ser guardonat en la categoria de cultura i no sé si en la d’esport, més que res per la seva figura de gentelman, talment com si fos la reencarnació d’un sportman d’aquells que tant van sobresortir a Barcelona.

Tots els premis li queden bé i sempre es queda bé si es premia Puyal. A vegades l’obvietat, i fins i tot la rutina, fa que ens oblidem de l’exigència que suposa estar sempre a l’aparador mentre les modes canvien a una velocitat de vertigen i oblidem que la qüestió es anar ben vestit; només cal recordar la manera com els argentins han descobert que Messi és argentí.

La manera de ser de Puyal em recorda sovint la de figures com Messi. I d’aquí ve que m’agradaria que no s’agafés aquest premi com si fos un més, sinó com una mostra de la necessitat que tenim d’aplaudir cada dia el que fa i ha fet, perquè ningú no se n’oblidi; i també d’animar-lo que no pari perquè, certament, ampliarà la sala de trofeus, però també obligarà a millorar a la competència i continuarà descobrint nous talents. Aquest és el sentit de l’enunciat del Premi a la Millor Trajectòria.

No és una qüestió d’edat, sinó de credo, o de manual, en un moment en què tot és efímer i caduca ràpidament, com si res no valgués, temps en què tocaria llegir més que no pas consumir, repensar, tornar als clàssics, i reivindicar el que té sentit, com ara els programes, les transmissions i les conferències de Puyal.

Ara que la gent compra la veritat a mida, convençuda com està que el que no li agrada és la mentida, hi ha encara algunes certeses, una subjectivitat objectivable (com diria ell), un certa decència i honestedat; de respecte a l’ofici, de compromís amb la feina, de ser conseqüents amb la manera de ser encara que els altres et mirin de manera diferent. Puyal sempre ha estat Puyal. No s’ha traït segurament perquè no ha deixat de fer el que sap fer millor.

Sí, mai ens ha deixat i encara necessitem escoltar-lo; saber què diu i què pensa; descobrir col·laboradors; parlar dels nous formats; comparar-lo amb els altres. I encara avui troba gust a transmetre els partits del Barça. Algun dia, tal com van les coses, haurem de recórrer a Puyal per personificar què signifiquen la fidelitat, el compromís i la credibilitat: amb l’ofici, amb la feina, amb la ciutat, amb el país.

Puyal hauria de fer un llibre d’estil, ara que tothom se’l fa a mida dels seus interessos. Els periodistes de política i de cultura ja s’han encomanat del mal que fins ara només s’imputava als d’esports i que era el hooliganisme o la defensa irracional d’un equip o d’un partit. Hi dono voltes sovint, ara que molts barcelonistes fan periodisme i molts periodistes fan barcelonisme. I sempre acabo recordant-me de Puyal. Tothom sap que es mira el futbol des de l’òptica blaugrana i tothom sap també que mai no es vendrà ni a la junta ni a l’equip ni estafarà l’oient, perquè és amb el que l’escolta amb qui ha signat un contracte que té com a clàusula respectar els fets: es pot dir que el Barça ha perdut amb el Madrid o que el Madrid ha guanyat el Barça, però el que no es pot negar és el resultat.

Avui no és fàcil narrar, escriure, comunicar en una societat que no vol ser informada sinó estimulada. Hi ha tants interessos que cada cop es fa més difícil identificar-se amb l’empresa per la qual treballes. Només hi ha un remei que Puyal em va ensenyar un dia que anava tan perdut com ara i li vaig demanar consell. Em va dir: seràs el que vulguis que sigui la teva firma.

Una lliçó de vida més que serveix de consol, un motiu més també perquè no deixi de treballar, per reinventar-se i per què no d’emmirallar-se (Qui no tindria un punt d’egòlatra? Qui no seria primmirat? Qui no es protegiria de segons qui? Qui no es faria valdre després d’haver estat escarmentat? Qui no ha renegat de Puyal per entendre que Puyal ja no era el Puyal que nosaltres volíem?) Segurament quan es busca la perfecció es descobreix què és la imperfecció.

Tornem altre cop a Messi. Marca els gols amb tanta freqüència i naturalitat que el dia que no en fa cap pensem que ens ha quedat a deure alguna cosa. Voldríem que Messi no parés de fer gols. I voldríem disfrutar també sempre de Puyal, no només de la seva obra sempre vigent (a l’abast de tothom a internet), sinó de la seva companyia, ni que sigui per fer-li saber que se’l premia per gratitud, admiració i perquè no pari, a fi que la seva obra pugi merèixer o desmerèixer dedicatòries com la de SportCultura.

Puyal ens obliga a tots a no recitar el que ja se sap d’ell, sinó a interpretar què hem aprés, per poder ser també cada dia una mica millors. I bé que ho saben aquells que el representen, com avui.

Felicitats, Puyal.