Periodisme més enllà de l’huracà

EL PAÍS té sota la capçalera de la seva portada digital un menú amb cinc edicions diferents: Espanya, Amèrica, Brasil, Catalunya i la versió en anglès de tot plegat. L'opció en català és Elpais.cat, un projecte que va néixer ara fa tres anys en un context polític tens i excepcional. El procés d'independència ha obert bona part de les maratons informatives que s'han produït des de la fundació del .cat –com l'anomena la redacció– el 6 d'octubre del 2014, però sortosament per als lectors –i per als seus periodistes– també hi ha hagut vida més enllà de l'huracà.

Retratar la pluralitat social i supervisar el poder –pocs diaris com aquest, per exemple, han aportat més llum sobre la corrupció en aquest país– són objectius fonamentals dels mitjans. Per això un dels reportatges a fons que va acompanyar la primera edició del .cat va ser un recorregut per les estacions inacabades o per estrenar de la línia 9 del metro de Barcelona. La fotogaleria que va publicar Gianluca Battista era el testimoni del desastre pressupostari més gran de la història contemporània de Catalunya: estacions fantasma amb instal·lacions sense fer servir, cobertes de pols, maquinària aturada, túnels i pous a mig fer... Tres anys després, aquest setembre, el periodista Josep Catà detallava els sobrecostos de la L9 només en manteniment de les estacions aturades: 1.076 milions d'euros des del 2011, 6,3 milions anuals per cadascuna de les catorze estacions fora de servei.

Les informacions interactives del .cat han servit per il·lustrar les mancances del sistema, com els cinc mapes que el 2016 van elaborar Jessica Mouzo i Jordi Pueyo determinant el temps d'espera per a operacions a la xarxa d'hospitals públics catalans, des de cataractes —mitjana, 181 dies— a un càncer —32 dies d'espera mitjana—. Un dels infogràfics amb més èxit en aquests tres anys va ser el dedicat als establiments de restauració de Barcelona amb faltes greus d'higiene. El reportatge i el mapa, publicats el 2016 tenien un valor afegit: la periodista Neus Vidal va tenir accés al contingut de les sancions de l'Agència de Salut Pública de Barcelona després de demanar empara segons la nova llei catalana de Transparència per a l'administració pública.

Des del primer dia del .cat, EL PAÍS va apostar per les sèries informatives, de retrats o de reportatges. Jordi Mercader va participar-hi amb la sèrie "Models de ciutat", que visionava com seria Barcelona segons els programes electorals dels partits dels comicis municipals del 2015, i també amb un catàleg de perfils sobre els actors principals del procés d'independència, "Els comandats del procés", que cobren vigència aquests dies. La sèrie era exhaustiva i incloïa personatges com Miquel Buch, president de l'Associació Catalana de Municipis i que el 29 de setembre va fer-se cèlebre arreu del país per dir que "Espanya és molt pitjor que Turquia i que Corea del Nord". Mercader ja explicava com pensava Buch amb algunes cites d'ell: "Els catalans hem convidat el veí que passa gana, mentre ell es menjava el filet, nosaltres hem menjat el pa d'ahir; per acabar-ho d'adobar, aquest veí ve a casa a insultar-nos".

Les sagues històriques també han protagonitzat el .cat com a reflex de l'evolució —o involució— de la societat. Xavier Theros va escriure el 2015 la sèrie La ciutat il·lustrada amb cròniques de la transformació de Barcelona, des dels vestigis de les antigues numeracions de carrers dels segles XVIII i XIX a l'honor de Verdi de Baix de ser el carrer que va encetar la tradició de Gràcia de guarnir-se per a la festa major: "De la societat la Bella Hortensia, una nota de La Imprenta assenyalava que el 1875 va promoure ("per ser la festa major d'aquesta vila") tres balls extraordinaris al seu local de la plaça del Diamant. El 1877, el mateix diari informava que la NinfaGraciense, des del seu envelat a la plaça d'Orient, advertia a les altres societats de la presència d'individus que sense ser socis intentaven accedir als envelats, i recomanava que "han de ser expulsats de la sala immediatament".

Hi ha seccions que defineixen l'esperit de l'edició en català d'EL PAÍS, algunes especialment esperades pels lectors —segons indiquen les audiències– com els articles del Brou de Llengua del filòleg Rudolf Ortega en què s'enfronta a l'actualitat des del punt de vista lingüístic, El club dels cinc, la secció de recomanacions per al cap de setmana i les esperades cròniques gastronòmiques d'Andreu Manresa des de Mallorca: "Les anemones/figues floreixen sobre la closca d'un petit caragol de mar okupada per un cranc transhumant (mig llagosta / mig cuc) que ha de protegir-se. Al mercat, una grapada de caragols de mar amb crancs ermitans i figues apareix amuntegada, secundària, en la desordenada bullícia platejada i de colorins que cobreix el gel de les pedres de les peixateries del mercat. Les adherències comestibles de colors i tons marrons decoren aquestes pedres mòbils del fons del mar, lluny de la costa i dels terrenys de llot.". Això escrivia Manresa el 2016 en un article dedicat a l'arròs de figues d'ermitans. Un delit que ens permet, lectors i redactors del .cat, oblidar-nos per uns minuts de la destrossa de l'huracà.