Neymar i Cavani destapen un polvorí d’egos al PSG

Els partits del PSG ofereixen les jugades més boniques que pot veure un aficionat al futbol. També ofereixen escenes descarnades d’egolatria i avarícia. Tot plegat sembla ser la conseqüència de comprar d’una tacada per 400 milions d’euros els dos futbolistes més brillants que han sorgit aquest últim lustre, prometre’ls un lideratge transcendental, i barrejar-los amb una plantilla d’estrelles consolidades que s’han guanyat el dret a sentir-se importants al club. Diumenge al Parc dels Prínceps, contra l’Olympique de Lió, amb motiu del llançament d’un penal, el públic va ser testimoni d’una col·lisió de personalitats ansioses per destacar: Neymar i Cavani, companys de línia, barallant-se per la pilota i per l’estadística individual. Un episodi vergonyós que va enfosquir el triomf del club parisenc (2-0) i que deixa entreveure una mena de desequilibri ecològic. La mena d’alteració capaç de destruir els equips més forts. El diari esportiu francès per excel·lència, L’Équipe, va obrir la seva edició de dilluns amb un titular alarmant: Un èxit massa car.

“Pot ser que hi hagi alguna cosa artificial en la manera en què s'ha construït aquest PSG”, reflexiona Vicente del Bosque; “però les tensions que es generen allà no són gaire diferents de les que et pots trobar al vestidor del Linares o de qualsevol equip de regional. La solució és molt senzilla i tots els jugadors la saben: no triomfaran mai individualment si l'equip no funciona”.

“La feina de l'entrenador és que els futbolistes n'estiguin convençuts", conclou el tècnic. "Són importants les petites decisions que vas prenent cada dia. Poden ser decisions petitíssimes, però tenen transcendència i has de procurar ser just en els detalls. L'entrenador és el primer responsable que els jugadors superin l'egoisme. Però necessites que hi col·laborin. Si no entenen que en el futbol has de ser una mica generós, ja els ho pots dir per escrit que no té solució. Si són uns insuportables i uns egòlatres i no hi ha déu que els… això té mala solució! Jo he tingut sort amb els meus jugadors perquè, en línies generals, han estat tolerants i bona gent. Els futbolistes professionals acostumen a madurar molt en temes de convivència”.

Els directors tècnics de mig Europa el tenen com un cas d'estudi. Del Bosque és una de les primeres autoritats mundials en això que la nova ciència del management anomena gestió d'egos. Pocs entrenadors en la història del futbol han suportat amb més tacte l'experiència extrema que suposa per a un equip el fitxatge de superestrelles que batien rècords de taxació al mercat i arrossegaven un pes mediàtic que rivalitzava amb la solidesa de la institució que els acollia. El Madrid dels galàctics, dirigit amb gran èxit per Del Bosque entre el 2000 i el 2003, és, en molts aspectes, precursor d'aquest PSG, fabricat des del 2013 a força d'injeccions de liquiditat del fons sobirà de Qatar.

Javier Miñano, que abans de ser preparador físic de la selecció espanyola campiona d'Europa i del món va treballar amb el Madrid, compara els dos casos. “Recordo”, diu, “que el 2002 els jugadors del Madrid tornaven de la selecció i et trobaves el capità d'Espanya, el capità de Portugal, el capità de França, els dos capitans del Brasil... Tots representaven un país. Però en aquell Madrid es fitxava una estrella per any; i això del PSG és com un cataclisme... L'èxit dependrà de com Unai Emery compagini els egos. En això l'entrenador és la part fonamental, per sobre dels directius. Uns són anàrquics, d'altres són dictatorials, i tots poden funcionar. L'única cosa que no funciona és l'autogestió perquè els futbolistes t'exigeixen que cadascú exerceixi el seu rol. Del Bosque implicava els jugadors i la millor manera de fer-ho és escoltar les seves opinions, que ells sentin que l'entrenador els considera importants”.

“El Cholo, Guardiola, i Zidane comparteixen aquesta facultat d'implicar els jugadors, fins i tot els auxiliars i el públic”, diu Miñano; “i, a més, tots tres tenen un coneixement contextual del club. Podrien elaborar perfectament això que les empreses anomenen DAFO: debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats. Com més coneixement tens del mitjà, menys trigues a solucionar els problemes”.

Emery, en una situació difícil

Emery, que només fa un any que és a París, va voler implicar Cavani i Neymar perquè ells resolguin un aspecte que és el més trivial de la planificació d'una temporada: qui xuta els penals. En comptes d'arribar a un acord, la bretxa entre els dos atacants s'ha accentuat fins que els ha desconnectat. Neymar i Cavani han deixat de passar-se la pilota progressivament en els partits que han disputat contra el Tolosa de Llenguadoc, el Saint-Étienne i el Metz. Contra el Lió no van ser capaços de centrar-se cap pilota. Van acabar diumenge a la nit intercanviant-se retrets per passades fallades.

“Els vaig dir que ho arreglessin [qui xutava els penals] entre ells”, va lamentar Emery. “Però si no es posen d'acord, ja ho decidiré jo”.

L’últim entrenador que va decidir deixar Neymar sense xutar penals va ser Dorival Júnior, tècnic del Santos, acomiadat dues setmanes després de la seva decisió. Era l’any 2013 i Neymar era la bandera del Santos. Exactament la funció perquè creu que va ser contractat al PSG després de fer el paper d’actor secundari al Barça.