Disparar a matar

En un país amb tanta experiència en acusar fins i tot en els moments més sagrats —l'aniversari de Miguel Ángel Blanco va ser una prova difícil de superar—, els atemptats de Barcelona i Cambrils han ofert una magnífica oportunitat per a nous exercicis de malvolença i enfrontament. Els ha retratat magistralment Juan Cruz en el seu article Celtiberia show después del estupor publicat en aquest diari. No obstant això, sorprèn molt que per a aquests insaciables vicis patris no s'hagi utilitzat una de les dades més notables del que ha passat a Catalunya: sis presumptes terroristes han mort per trets dels Mossos. Cap polèmica sobre aquest tema. Eloqüent silenci. O més aviat, aplaudiments en silenci, en la intimitat.

Què ha canviat a Espanya en pocs anys perquè ningú posi en dubte si els agents van actuar correctament o no? Per dilucidar si havien de disparar a matar o si, almenys en algun cas, hagués estat suficient amb disparar a les cames dels gihadistes. És precisament el que va passar gairebé al mateix temps a Finlàndia quan el terrorista marroquí que acabava d'apunyalar fins a la mort dues persones va ser ferit i detingut per ser interrogat i respondre davant la justícia.

Per què ara partits, líders o totòlegs eludeixen un fet que només fa uns anys aixecava una polseguera de dubtes, sospites, exigències d'investigació o irades intervencions parlamentàries? És perquè en aquells casos es tractava d'etarres —al cap i a la fi, ciutadans dels nostres— i ara d'immigrants de primera o segona generació i musulmans... O sigui, no dels nostres?

Segurament, els Mossos poden demostrar que els seus agents van complir rigorosament la llei i les normes per poder disparar a matar. Poden argumentar que els gihadistes exhibien ganivets i armilles explosives, encara que després van resultar ser falsos. No ho han explicat. Tampoc si hi havia altres opcions. Per exemple, en el cas de Younes Abouyaaqoub, l'assassí múltiple de la Rambla, a qui van anar a buscar amb un gran desplegament quan el gihadista s'amagava en una zona de vinyes a Subirats.

En tot cas, la sorpresa més gran és per què no hi ha hagut ara polèmica. És la primera vegada en la història recent d'Espanya que uns policies opten per “abatre” —“fer caure sense vida una persona o animal”, defineix la RAE aquest terme molt emprat en el món de la caça— a tot un grup de presumptes terroristes i no hi ha cap polèmica. El mosso que va matar quatre gihadistes ha arribat a ser qualificat d'heroi mentre es recordava elogiosament el seu pas per la Legió. Era diferent abans perquè els que disparaven eren de la Guàrdia Civil o la Policia Nacional?

Alguns poden creure que, encara que en silenci, s'està justificant la mort de terroristes autors de matances salvatges com la de la Rambla. No obstant això, la major massacre a Barcelona la va cometre ETA el 1987 a Hipercor —21 morts— i quan, el 1991, la Guàrdia Civil va matar els dos caps del comando Barcelona, les protestes van sorgir per tot el País Basc per recordar els “assassinats pel PSOE”, com deien els cartells de les convocatòries.

I fins i tot l'agressiu líder conservador Manuel Fraga va haver de donar explicacions durant dècades per haver dit que “el millor terrorista és el terrorista mort”.

Ara sorprèn igualment l'absència de debat perquè, també per primera vegada en la història recent, una policia ha aplicat de forma sistemàtica el “mètode francès”, per citar un exemple de l'entorn europeu on gairebé tots els atacants gihadistes localitzats han estat “neutralitzats”, que és el terme preferit al nord dels Pirineus.

El president François Hollande, que va ordenar directament en diversos casos disparar a matar, va assumir també que havia ordenat execucions extrajudicials fora de França. Dreta i esquerra li van donar suport públicament. Com aquí —ara per primera vegada—, a França no es discuteix per això. Però allà almenys ningú amaga el que pensa i s'aplaudeix públicament que es dispari a matar.