Èpica i teatre

Si Pitarra va passar del teatre satíric al drama èpic, l’evolució de la tipologia independentista pot anar en direcció contrària. Els joves que un bon dia entraren en l’escena política catalana amb la voluntat d’un Manelic guimerià que baixa tot pur de la terra alta, ara més aviat semblen propensos a convertir-se en personatges secundaris de peces satíriques com L’Esquella de la Torratxa de Frederic Soler, Pitarra, o en comparses de l’espaterrant sainet La ‘merienda’ fraternal de Santiago Rusiñol. Curiosament, a L’Esquella de la Torratxa Pitarra capgira amb plagasitat el drama La campana de la Almudaina de l’advocat mallorquí Palou i Coll, una peça dramàtica que havia tingut un èxit insospitat als escenaris de Madrid, on Àngel Guimerà estrena Terra baixaabans de fer-ho a Barcelona. Palou ja no va conquerir més glòria literària i es va passar del tot a la política, com a home del general Prim a Mallorca.

Tot just després de la Guerra Civil, els Quaderns de l’exili, tutelats per Joan Sales i Raimon Galí, feren una defensa de l’èpica de Catalunya, especialment contra Eugeni d’Ors. Guimerà era un dels models de la literatura heroica que necessitava la ciutat llunyana, la ciutat ensorrada. En el centenari de Jacint Verdaguer, Quaderns de l’exili també fa una apologia del geni èpic verdaguerià, per contrast amb el poeta líric: en definitiva, Verdaguer, a més de propugnar la unitat dels Països Catalans, havia fet l’apologia de les virtuts guerreres del poble català. És una idea que posteriorment Galí va transmetre a Jordi Pujol. Segons aquest criteri, la manca d’esperit èpic de la Catalunya moderna arriba fins avui i llasta el potencial de les virtuts col·lectives dels catalans. És més: la contraposició perdura perquè hi ha la literatura xarona contra l’epopeia, la conyeta contra el discurs tràgic. Si parléssim de gran cultura, el to de les Estances de Carles Riba pot indicar la frontera.

Per contrast, Rusiñol conta que, quan es decidia un complot al club dels exaltats d’El poble gris, els conspiradors s’enfadaven perquè una confabulació feta tan d’amagat es pogués “esbombar pel poble”. És una pàgina premonitòria perquè ara mateix la secreta Llei de Transitorietat Jurídica sembla ser un codi nuclear conegut per tots. Però, què hi va de l’oratòria de Jaume Bofill i Mates a les expansions públiques de Carme Forcadell per les places de Catalunya? Potser la gran diferència és que ja no ens adonem de la diferència. Al cap i a la fi, tot i que de la poesia patriòtica de Guimerà en queden pocs poemes per llegir, la disparitat és acusada. Ara, l’única èpica independentista la tenim a Twitter, salvatge, agressiu, groller, incivilitzat. Si de cas, ho podem contrastar amb L’any mil de Guimerà.