Dovizioso torna a guanyar, ara a Montmeló, per davant de Márquez i Pedrosa

Era una carrera en la qual manaria la intel·ligència. L’estratègia. Quan atacar. Quan reservar-se. Com pilotar, tan fi com fos possible. Cuidar els pneumàtics seria crucial. En una pista amb tan poca adherència com la de Montmeló i en una jornada tan calorosa com la que s’havia de viure al Circuit de Barcelona–Catalunya l’elecció de pneumàtics ajudaria a explicar la carrera i la perícia dels pilots amb el maneig del gas decidiria el resultat final. És clar que n’hi ha hagut, també, que ni tan sols han tingut opcions de treballar-se la carrera, de tan poques sensacions com els oferien els pneumàtics Michelin en aquest gran premi.

S’ha imposat Andrea Dovizioso, amb el pneumàtic dur al davant, el mig al darrere, idèntica combinació que calçaven els pilots d’Honda. Ha estat prou llest per esperar que faltessin nou voltes per al final per avançar Dani Pedrosa. Millor que fossin uns altres els qui desgastessin les gomes, millor que prenguessin el lideratge a l’inici de la prova, que ell ja assumiria responsabilitats quan toqués. No li ha costat massa escapar-se lleugerament. La potència de la seva Ducati li ha donat un plus a la recta. I en les frenades s’ha mostrat tan contundent com una setmana enrere, a Mugello. En la de la primera corba ha caçat el d’Honda. I ha aconseguit, una altra vegada, la victòria. És la primera vegada que ho aconsegueix de manera consecutiva. I la primera ocasió en què un pilot de la casa de Bolonya guanyes dues carreres seguides des que ho va fer Casey Stoner el 2010.

Al pilot italià, que sortia des de la setena posició, l’han acompanyat en el podi els dos corredors de l’equip Repsol Honda, Marc Márquez i Pedrosa, els qui acostumen a treure bon profit dels asfalts lluitadors, amb poca adherència. No poden, normalment, marquen la diferència en pistes d’estat excel·lent, on les Yamaha surten llançades en acceleració; en casos com a aquest, no obstant això, passa el contrari. Després de buscar els límits fins a la sacietat, Márquez, que ha sumat fins a cinc caigudes el cap de setmana, ha brodat una carrera fantàstica. El mateix que Pedrosa, que no aconseguia dues poles en un mateix any des del 2013. Pel (encara) líder de la classificació, Viñales, el cap de setmana sencer ha estat com un malson: no ha aconseguit fer treballar les gomes, ni la davantera, ni la posterior. Per això, igual que el seu company Rossi, ha escollit el compost mig. Amb prou feines ha pogut salvar una vuitena posició l’italià, una desena l’espanyol.

Qui s’ha anat recuperant d’un inici d’emsopegades ha estat Jorge Lorenzo (amb les gomes més dures), finalment quart, que ha acabat exultant.

Magnífica victòria de Mir, que pujarà a Moto2 l’any vinent

És només la seva segona temporada al Mundial. És el líder de Moto3 i amb la victòria d’aquest diumenge a Montmeló, la quarta de l’any, Joan Mir tanca un cap de setmana per emmarcar. Al matí l’equip Marc VDS, el més fort de la categoria intermèdia, ha anunciat el seu fitxatge –pujarà a Moto2 l’any vinent, té un acord per als propers tres anys– i al migdia ha signat dos avançaments meravellosos per emportar-se el triomf. Primer ha passat Fenati a l’entrada de la corba 10, després ha rematat la feina a l’entrada de la corba 13, on també ha passat Martín, el noi de la pole, el que havia marcat el ritme tot el cap de setmana. Ho ha celebrat com mai. Com ha guanyat –“Ajustant massa, per al meu gust”, ha dit– i els 45 punts que té d’avantatge al capdavant de la classificació expliquen la seva eufòria.

Poc després que ho fes Mir, un altre pilot espanyol ha pujat al podi. Ha estat Álex Márquez, pilot, precisament, del Marc VDS, que s’ha imposat amb autoritat en una carrera amb pocs avançaments en la qual el líder de Moto2, Franco Morbidelli, ha patit per acabar sisè, cosa que estreny la classificació general, amb Luthi, tercer, a set punts de l’italià, i el català, tercer, a 20 punts.