A Florentino ja no el preocupa el FC Barcelona

Hi ha detalls reveladors sobre la naturalesa dels clubs i especialment respecte al poder dels seus mandataris, sobretot en la dialèctica Madrid-Barça. Florentino va fitxar Mourinho per combatre Guardiola en plena hegemonia blaugrana mentre Bartomeu ha triat Valverde per substituir Luis Enrique en el moment de màxima esplendor de l'equip de Zidane.

Más información

Valverde: “Intentaré fer el Barça més gran del que és”

Pobre Barça

El Madrid no ha parat de tacar els èxits del Barça i, des d'algunes trinxeres de Madrid, s'ha murmurat sobre la dieta de Messi, s'ha sospitat dels àrbitres europeus que van xiular a Stamford Bridge i el Bernabéu, s'ha assegurat que Guardiola pixava colònia i s'ha celebrat que Mou fiqués el seu índex a l'ull de Tito. Fins i tot s'ha considerat com un acte de justícia que el tècnic del Madrid li fes la vida impossible al del Barça. Encara que pot acceptar la derrota, el madridisme mai ha consentit lliçons de futbol i menys de vida, com les que se li suposaven a Guardiola quan parlava dels valors del Barça. El contenciós es va relativitzar amb les partides de Guardiola i de Mourinho.

Al madridisme el preocupava molt Guardiola i menys Luis Enrique. Al voltant de Lucho hi ha hagut molta menys ideologia i pompa i, a més, l'equip ha perdut identitat després de les sortides de Puyol i Xavi i la discontinuïtat d'Iniesta. Fins i tot es podria dir que l'èxit de Luis Enrique va arribar a sorprendre la mateixa empresa, circumstància que avala la feina titànica de l'asturià i al mateix temps compromet la directiva de Bartomeu, que va guanyar les eleccions amb el triplet i el trident de Messi, Luis Suárez i Neymar.

El Madrid va deixar de preocupar-se pel FC Barcelona i, una vegada reafirmada la seva autoritat a la Champions amb Ancelotti, va passar a ocupar-se de la Lliga al gener de l'any passat quan de manera insospitada va guanyar al Camp Nou. El regnat de Zizou es va edificar a partir de la seva victòria a l'estadi del Barça. Avui es ven la figura del tècnic francès com un Guardiola humil, una manera de marcar distàncies amb el Barça i de reforçar la forma de ser del Madrid, un club presidencialista que no necessita secretari tècnic, ni model, per expendre la seva marca guanyadora com es va veure a Cardiff.

Florentino és presentat com el Bernabéu modern des que ha aconseguit un doblet que no es donava des del 1958. Avui el Madrid té la plantilla més jove i variada d'Europa; de vegades juga bé o molt bé, a la contra o portant la iniciativa; ja no guanya per una jugada afortunada sinó per golejada; té el millor artiller –Cristiano Ronaldo– i un capità molt al seu gust: Sergio Ramos; presumeix de figures que se suposaven més properes a l'ADN blaugrana que al madridista: Modric, Kroos, Isco o Asensio. I s'anuncien eleccions per confirmar el lideratge de Florentino. Les coses al Bernabéu tornen a estar on solien.

Recuperar el sentit d’equip

Als adversaris, abocats a la tasca de reforçar-se en una dura competència, no els serà fàcil revertir la situació i disputar els títols al Madrid. El Barça ja no en té prou amb Messi, el millor jugador del món, sinó que haurà de fitxar titulars i no suplents, recompondre el planter i aprofundir en el seu estil, cosa en la qual ja ha iniciat Valverde. Necessita recuperar el sentit d'equip i l'autoestima com a club després d'un temps d'extraviament i de victimisme, mal dirigit com ha estat, sotmès per Florentino.

Hi haurà culers que discuteixin sobre els fora de joc de Cristiano i les sancions de la FIFA després que qualsevol càstig sembli poca cosa davant la contundència emprada contra el Barça. També es polemitzarà sobre el percentatge d'espanyols que estan a favor o en contra del Madrid. I pot ser que es compari de nou la doctrina de Guardiola amb l'evangelització que proposa Florentino.

El president del Madrid, no obstant això, està ara en el seu dret de reivindicar-se perquè el seu equip s'ha afirmat a la Lliga i a la Champions. La proposta futbolística de Zidane ha estat tan irreprotxable com qüestionable va ser en el seu moment la manera de fer de Mourinho. No seria raonable gargotejar, per tant, l'èxit del Madrid des del punt de vista blaugrana, sinó que haver de ser un estímul per a l'equip, guanyador precisament al Bernabéu.

El futbol també exigeix joc net, una virtut que, d'altra banda, no té res a veure amb la ingenuïtat competitiva que practica la directiva del Barça. Una cosa és el poder reverencial que inspira Florentino i una altra la submissió de Bartomeu. Apostar per Valverde significa acceptar les regles del camp, cosa elogiable en un moment delicat, però exigeix també un canvi de política als despatxos per restituir el paper del Barça. Hi ha hagut decisions reprovables al Madrid i no s'ha de viure de rendes al Barça. Els directius blaugrana no poden envellir amb els jugadors, sense grandesa, tampoc ànima ni més destí que el de convertir-se en el Barça Legends. A Florentino ja no el preocupa el Barça i amb Zidane ningú es recorda de Mou. Valverde i Messi no només necessiten un bon equip, sinó també un club fort per desafiar el Madrid.