_
_
_
_

El gol de Koeman

A la cama de l'holandès hi havia dipositada tota la frustració i alhora l’esperança de l’afició i l’ambició del projecte que liderava Cruyff

Ramon Besa
Koeman xuta la falta del gol de Wembley.
Koeman xuta la falta del gol de Wembley.Agustí Carbonell

El Barça ha estat sovint un equip d’entrenadors, tècnics que han marcat època, com ara Helenio Herrera, Johan Cruyff o Pep Guardiola, i darrerament Luis Enrique. El relat futbolístic blaugrana ha estat tan ric que ara mateix és presoner d’un estil de joc que l’ha fet únic al món, tot i que la seva sala de trofeus no sigui tan brillant com per exemple la del Madrid. També ha tingut presidents emblemàtics, figures com el mateix fundador Joan Gamper, que han fet de l’eslògan Més que un club una bandera singular en el món de la globalitat, dominat per entitats que no necessiten guanyar per fer calés: parlaríem sense anar més lluny del Manchester United. I s’ha distingit igualment per una nòmina de futbolistes grandiloqüents: Samitier, Kubala, Cruyff o Maradona, i últimament Messi.

Hi ha hagut jugadors, d’altra banda, que han canviat l’humor del barcelonisme —no en conec cap com Ronaldinho— i d’altres que han expressat una manera de fer i entendre el futbol en una acció aparentment tan comuna com una falta, i aquí el rei es diu Ronald Koeman. El gol que va marcar el 20 de maig de 1992 a Wembley, ara farà 25 anys, simbolitza el cim del barcelonisme perquè va suposar la consecució de la primera Copa d’Europa, un títol que per diferents circumstàncies no havien assolit ni el Barça de les Cinc Copes (1961) ni tampoc l’equip de Terry Venables, que va perdre a la tanda de penals la final de Sevilla (1986). A la cama de Koeman hi havia dipositada tota la frustració i alhora l’esperança de l’afició i l’ambició del projecte que liderava Cruyff durant la presidència de Núñez.

“Amb Johan va començar tot”, ha repetit aquests dies Koeman quan ha estat entrevistat pels diferents mitjans catalans que aquesta setmana reviuen Wembley 92. El jugador holandès ha explicat als companys d’El Periódico que el va voler fitxar Nicolau Casaus, el vicepresident del Barça que feia de secretari tècnic als temps de Núñez, i que finalment va accedir a viatjar al Camp Nou quan li va trucar Cruyff. El currículum de Koeman explica molt bé com funcionaven aleshores les coses al Barça: el matrimoni de conveniència que van acabar formant Núñez i Cruyff i la creació del Dream Team. A partir d’una base de jugadors bascos i del planter blaugrana, els estrangers van marcar les diferències: Laudrup era el talent, Stòitxkov suposava la rauxa i ningú tenia el seny Koeman.

El secret de Koeman era tant al cap com als peus, ja que xutava fort i molt bé, a pilota parada o en els canvis d’orientació, com es va poder veure contra el Sampdoria o en gols únics com el que li va fer al Trabzonspor, i sabia aguantar la pressió com cap altre, conscient del seu ascendent sobre l’equip i sobre Cruyff. Va haver d’aguantar les crítiques de la premsa només començar, quan l’entrenador el va posar d’interior dret, com si no sabés què fer amb aquell jugador lent i tan car, mil milions de pessetes (a Valladolid es va estrenar en la posició de 8 mentre Lucendo debutava com a 10), i va saber dirigir amb molt de caràcter una defensa de només tres jugadors que concedia molts espais a l’esquena de futbolistes lents com el mateix Tintín, nom amb què es coneixia popularment Koeman.

El Barça es desplegava al camp a partir de la figura de Koeman. El joc de posició, de toc i combinació, obert als extrems i amb un fals 9 com Laudrup mentre Stòitxkov feia de punyal per la seva velocitat i agressivitat —“necessitem un malparit en un equip ple de bones persones”, va arribar dir Cruyff quan Minguella li va portar el búlgar—, va revolucionar el futbol espanyol i d’Europa. Stòitxkov ha tingut des de sempre molts fans, mentre que els sibarites eren partidaris de Laudrup, més invocat encara per bé o per mal quan va tocar el dos al Madrid després de distanciar-se de Cruyff. Koeman no va provocar mai tanta fressa, ni tampoc divisió d’opinions, sinó que ha merescut un respecte reverencial, sintetitzat en el seu gol de Wembley. La transcendència d’aquella jugada ha arribat a petrificar Koeman.

Hi ha moments en què sembla que Koeman no tingui vida, com si no pogués tornar al Camp Nou vestit d’entrenador o simple espectador, eternitzat com l’home que va fer el gol de Wembley, símbol d’un equip guanyador que no es pot permetre perdre: si, com diu ell, amb Cruyff comença tot, és perquè ell va ser l’autor del gol que va donar per fi la Copa d’Europa al Barça, el jugador que marca el punt d’inflexió, el salt de qualitat. A partir d’aleshores, tot va ser més fàcil, la continuïtat de Cruyff ja no va dependre del dit de Núñez, i la glòria del Dream Team va ser eterna. La primera vegada és única a la vida, també al futbol, i bé que ho sap Koeman, el futbolista triat expressament per al moment decisiu, l’home que va canviar la història del Barça amb aquell gol d’ara fa 25 anys a Wembley.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Sobre la firma

Ramon Besa
Redactor jefe de deportes en Barcelona. Licenciado en periodismo, doctor honoris causa por la Universitat de Vic y profesor de Blanquerna. Colaborador de la Cadena Ser y de Catalunya Ràdio. Anteriormente trabajó en El 9 Nou y el diari Avui. Medalla de bronce al mérito deportivo junto con José Sámano en 2013. Premio Vázquez Montalbán.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_