A Espanya també s’insemina als 60

Quan a Lina Álvarez, una gallega de 62 anys que va donar a llum l'octubre del 2016, li van preguntar on s'havia quedat embarassada, va contestar sense dubtar que havia estat en una clínica de fertilitat de Madrid. Però es va negar a revelar-ne el nom. Malgrat tot, amb aquestes paraules sorgia la primera pista que també s'estava inseminant sexagenàries a Espanya, un país on la legislació no estableix un límit màxim d'edat, però existeix una recomanació de la Comissió Nacional de Reproducció Humana Assistida per no acceptar casos de dones de més de 50 anys. Aquesta mateixa llebre tornava a saltar fa set setmanes, quan es revelava la història de Mauricia Ibáñez, mare de bessons als 64, a la qual dijous li van retirar la custòdia dels fills.

Els dos nadons els va engendrar als EUA. Però per tenir la seva primogènita, que va néixer quan Ibáñez tenia 58 anys i de la qual també va perdre la tutela, va relatar que va recórrer a una clínica de Barcelona; el cap mèdic d'aquest centre reconeix a EL PAÍS que tracten dones d'edat avançada i que han arribat a intentar embarassar una pacient de 63: "És el cas més extrem que hem tingut".

A gairebé 6.000 quilòmetres de distància dels Estats Units —meca de les maternitats tardanes, on va peregrinar la gaditana Carmen Bousa per ser mare als 67 anys—, hi ha l'Institut Cefer, que està situat en un barri privilegiat de la capital catalana, envoltat per enormes xalets vigilats per càmeres de seguretat. "Nosaltres no ens amaguem", sentencia David Marina, andròleg i cap d'aquesta clínica privada, que des del seu despatx aborda el debat social i professional que suposa tractar amb aquestes tècniques dones d'edat avançada. Reconeix que ha tractat sexagenàries i defensa públicament aquestes pràctiques: "Que es pugui fer o no, ha de ser en funció dels riscos que hi hagi per a la mare i el fill", "hem d'individualitzar cada cas", "l'edat no és l'únic factor" i "tot límit és absurd", repeteix.

"Nosaltres parlem d'augmentar la franja. Els companys es frenen als 50 anys i nosaltres decidim conquistar el següent graó: els 55. Però d'aquí a dues dècades, la societat exigirà que aquest graó sigui més ampli: potser els 60... o els 57", continua el doctor Marina, que explica com el 45% del total dels seus pacients són estrangers —sobretot, de França i Itàlia, amb una normativa més restrictiva— i que sap que la seva opinió és minoritària dins del sector. Segons un sondeig intern de l'Associació Nacional de Clíniques de Reproducció (Anacer), el 30% dels seus associats desaconsella sotmetre's a un tractament per sobre dels 45 anys; i el 70%, amb més de 50. Només Cefer supera aquest límit, segons explica José Codesido, president d'aquest col·lectiu, que matisa que un terç dels enquestats ja s'obre a flexibilitzar una mica la barrera recomanada i adaptar-la a les circumstàncies de cada cas.

Les dades de l'INE del 2015, les últimes disponibles, revelen que 120 dones de 50 anys o més van donar a llum durant aquell exercici. Aquesta xifra amb prou feines arribava a la desena de casos a mitjan anys noranta. Una evolució a l'alça que s'explica també, segons experts del sector, pel retard de la maternitat per canvis socials: "La vida laboral i emocional triga més a consolidar-se". Per exemple, Eva Cárdenas, executiva d'Inditex i parella del president de la Xunta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, va donar a llum als 52 anys.

El risc de patir complicacions durant l'embaràs augmenta a partir dels 45 anys. Aquest s'intensifica a partir dels 50. "I s'incrementa de forma més marcada a partir dels 55", afegeix Marina: "Però és un risc teòric. Perquè hi ha una probabilitat que alguna cosa passi s'ha de prohibir i prescindir d'un dret tan bàsic com ser mare? Jo em plantejo altres situacions on hi ha un risc: hem de prohibir els esports extrems?". "El primer que cal respectar és l'autonomia del pacient", puntualitza el cap mèdic de Cefer, on van començar a fer aquests tractaments sense un límit d'edat —el cost oscil·la entre els 6.000 i 8.000 euros—. Encara que, posteriorment, van fixar una barrera orientativa de 55. "Però és flexible. S'estudia cada cas", admet el doctor.

"No hi ha impediments jurídics ni constitucionals per impedir l'accés de la dona a tècniques que li permetin ser mare a l'edat que sigui", va afirmar Yolanda Gómez, catedràtica de Dret Constitucional que va ser membre de la Comissió Nacional de Bioètica: "No hi ha en l'ordenament una prohibició i no hi ha de ser. És una qüestió de llibertat personal". Però s'hauria de canviar i legislar sobre aquest tema? "Segons la nostra enquesta, la majoria de centres (un 80%) opina que sí, que s'hauria d'establir una normativa clara", subratlla Codesido. "Quan es legisla, el que no hi ha és flexibilitat, que és el que crec que hi ha d'haver. Per això valoro més que la llei ho deixi una mica lliure i respongui al consens mèdic dels diferents professionals", respon Marina, en canvi, a la mateixa pregunta.

Però en aquest debat, el focus també apunta als fills. Les veus crítiques assenyalen que estan condemnats a afrontar molt ràpid un sentiment de pèrdua d'estima molt profunda. Carmen Bousa, per exemple, va morir tres anys després de donar a llum a bessons i un nebot es va haver de quedar a càrrec dels petits. "Tots som futurs orfes. Ningú sap el que viurà. Potser resulta que la dona de 40 mor als 52. I la dona de 50 viu fins als 80", contesta el cap mèdic de Cefer, que afirma que també valoren el suport familiar de la mare abans d'acceptar-la. Van tractar 72 dones de més de 50 anys entre el 2005 i el 2009, amb un èxit d'embaràs del 35%. "Vam tenir un cas de 63 anys i vam arribar a fer algun intent, però no es va aconseguir que es quedés embarassada". En aquest període, únicament van rebutjar sis casos. D'entrada, només posen dues condicions: una revisió mèdica i la transferència d'un sol embrió.