_
_
_
_
_

Mor als 90 anys el filòsof Salvador Pániker

Fundador de l'editorial Kairós, va presidir l'Associació Dret a Morir Dignament

Salvador Pániker, al seu domicili de Barcelona el 2015.
Salvador Pániker, al seu domicili de Barcelona el 2015.MASSIMILIANO MINOCRI

Salvador Pániker Alemany (Barcelona, 1927-2017) ha deixat aquest món amb un munt de dubtes sobre si hi ha un altre. Possiblement aquest era el seu aspecte més interessant i inquietant: el perpetu dubte sobre tot. Fins i tot sobre les certeses acumulades al llarg de la vida. Parlar amb ell era un passeig per la incertesa i, alhora, per una més que notable alegria de viure. D'haver viscut. Va fer gairebé tot el que va voler. Fins i tot queixar-se del que no feia. Pániker ha mort aquest dissabte als 90 anys. El seu enterrament serà el proper dilluns, 3 d'abril, a les vuit de la tarda al Monestir de Pedralbes de Barcelona.

La vida de Pániker està marcada per la seva família. Fill de pare indi establert a Barcelona, i de mare barcelonina, va créixer en un ambient clarament burgès que ha narrat en els seus diversos llibres de memòries. Va estudiar enginyeria i va acabar fent-se càrrec durant un període molt breu de l'empresa familiar perquè el seu germà, Raimundo Panikkar (cadascun va triar la transcripció del cognom patern que va creure adequada) va desertar dels negocis mundans per fer-se sacerdot, membre de l'Opus Dei, expulsat de l'ordre i, finalment, místic a la seva manera.

La llibertat econòmica que li va donar l'herència familiar li va permetre fer el que li va donar la gana. Per exemple, dedicar-se la política (va ser diputat per la UCD el 1977 i va dimitir als quatre dies per pur avorriment). Va fundar una editorial, Kairós, que segueix viva en mans del seu fill Agustín. Fill també de la dona que més temps va estar amb Salvador i, probablement, la que més el va influir: Núria Pompeya.

En la segona meitat dels seixanta i principis dels setanta, Salvador Pániker va ser un referent constant de la vitalitat cultural extramurs del franquisme. La seva editorial va editar llibres tan sorprenents com el Manifiesto subnormal, de Manuel Vázquez Montalbán; Las Rumbas, de Joan de Sagarra, o El sadismo de nuestra infància, de Terenci Moix. Però aviat va optar per una via que tractava d'unir el que quedés de la saviesa d'occident amb la que li arribava d'orient. La ciència d'un enginyer de professió amb l'insondable dels pensadors orientals. Curiosament, tot això sense la col·laboració del seu germà instal·lat a l'Índia, després d'haver estat expulsat de l'Opus perquè, segons algun dels seus biògrafs, feia ombra intel·lectual a José María Escribá de Balaguer, cosa que no era gaire difícil.

Va ser en aquests seixanta quan va publicar dos llibres que van ser relatius best-sellers: Conversaciones en Cataluña (1966) i Conversaciones en Madrid (1969), un compendi de xerrades amb les principals figures polítiques i intel·lectuals de l'època.

Salvador Pániker era també un gran relacions públiques de si mateix. Es venia, però francament, estava convençut que no estafava a ningú, que el producte que promocionava era realment de qualitat. Per descomptat, tenia una cultura enciclopedista. No hi havia assumpte del que es pogués parlar amb ell del que no tingués complerta informació. Ja fos de ciències o de lletres. I de tant en tant s'atrevia amb afirmacions provocadores. En l'última xerrada que vam mantenir a casa seva, a Barcelona, des d'on pot veure's la gòtica silueta del monestir de Pedralbes, es va despatxar amb calma: “Això ja ho van dir els grecs però, clar, els grecs ho van dir tot; si no, és que no valia la pena”. Tenia també un notable sentit de l'humor que li permetia assumir que part de Barcelona el reconeixia amb una expressió atribuïda a Juan Marsé: “Pániker als carrers”.

Com Sòcrates, va ser un gran parlador i, també com Sòcrates, no temia la mort. En els seus últims anys va batallar pel dret a una mort digna. Sense excessiu èxit polític, encara que les seves idees sí han quallat en una població tan distanciada dels usos parlamentaris i, per descomptat, de les consideracions de l'església catòlica. En una de les últimes converses que vam mantenir em va comentar sobre aquest tema: “Deia Jacques Monod que la religió és un cervell biològic. En algun sentit, subsistirà, perquè l'home és una criatura tan desemparada que és comprensible que inventi els déus. Però l'Església es manté, al marge d'això, en una posició integrista per a mi incomprensible, el que la fa responsable que deserti d'ella tanta gent”. Recordava el cas d'una amiga seva (va ser home de múltiples amistats femenines) que li va assegurar que havia tingut la ment fora del cos. “Hi ha parapsicòlegs que s'ho prenen molt seriosament. No ho descarto, encara que sigui escèptic. La veritat és que no entenem gairebé res i si aprofundim en la física quàntica, el sentit comú se'n va a passeig. La intel·ligència és un òrgan per sobreviure, com els ullals o les dents, però el fons de la realitat se'ns escapa”.

Des d'aquest dissabte, Salvador Pániker està en una altra realitat. Potser en un d'aquests universos paral·lels dels que parlen els físics. Uns universos amb els quals, almenys de moment, no hi ha manera de comunicar-se. És una llàstima!

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_