Un ‘show’ sobre un camió de nitroglicerina

No hi ha cap personatge millor per fomentar el show mediàtic i el hooliganisme que Gerard Piqué. Les dues parts es retroalimenten sense que ningú hi posi remei, conscients que tot es banalitza i res penalitza, com si formés part d'un pla comú en interès de la diversió col·lectiva, indispensable per mantenir el gas sentimental del Barça-Madrid. Apareix Piqué i de forma sistemàtica es parla dels àrbitres, circumstància natural si es té en compte que el videoarbitratge va ser el protagonista del França-Espanya. Fins i tot es podia fer broma, com va fer Ramos, dient que al defensa blaugrana li queda molt bé el blanc, després que el vídeo corregís el col·legiat i certifiqués el 0-2.

El partit era bo per ironitzar sobre els greuges comparatius i per debatre de debò respecte al joc i el vídeo, fins que a Piqué se li va preguntar pel futur de Raúl i el central es va convertir en el justicier blaugrana que expressa el sentir de l'afició, no defensada per la tèbia Junta de Bartomeu. Piqué va verbalitzar algun article ja escrit i opinions diverses que s'han escoltat i que, una per una i per separat, tenen la seva explicació: el barcelonisme sospita del poder de Florentino i el temor reverencial que inspira la seva figura i, d'altra banda, li cou el tracte tributari i periodístic que ha rebut Cristiano Ronaldo respecte al que tenen Messi i Neymar.

A Piqué li va semblar que Marta Silva, present a la llotja del Bernabéu, no era aliena precisament a cap de les dues coses, sinó que les unia com a exsecretària de la Junta de Florentino i exadvocada general de l'Estat, que en contra del criteri de la Fiscalia “va imputar” Messi, qualificat com a “capo d'una estructura criminal” en el judici del 10. “No passa res, tampoc explico res de nou”, va subratllar Piqué.

Piqué no només va enllaçar Pérez amb Silva, sinó que va identificar els valors del madridisme amb la llotja de Chamartín i va reincidir en el tracte de favor que rep el Madrid

La novetat és el caràcter del protagonista, la seva argumentació i l'escenari, perquè Piqué no només va enllaçar Pérez amb Silva, sinó que va identificar els valors del madridisme amb la llotja de Chamartín i va reincidir en el tracte de favor que rep el Madrid respecte al Barça quan la premsa qualifica remuntades com la del 6-1. No va ser casual que fes el seu al·legat en el marc de la selecció i amb els periodistes de Madrid. Piqué sabia que s'adreçava a Espanya i va actuar com el director d'un programa de màxima audiència sense tenir en compte la seva condició d'internacional del Barça. El jugador va denunciar la connivència del poder empresarial amb el polític i judicial, com si fos la cosa més natural, sense proves —“ja sabem com es mouen els fils d'aquest país”—, acusació que més o menys ha estat avalada pel Barça i no replicada pel Madrid.

La declaració és extemporània pel marc del partit, irrespectuosa amb els seus companys de selecció i indigesta per a Lopetegui, que el convoca després que el jugador posés data de caducitat a la seva internacionalitat el 2018. També resulta comprometedora amb els processos judicials oberts contra Messi i Neymar. I deixa en fora de joc el seu equip i el seu club quan queden 10 partits de Lliga, la final de Copa i els quarts de la Champions. Així, si s'ha de prendre seriosament, l'arenga de Piqué sona a capitulació, com si preparés el barcelonisme per a la derrota, després de guanyar sis de les últimes vuit lligues per una el Madrid. I si es tracta d'una broma més d'un vers lliure, Piqué hauria de ser conscient que aquesta vegada es diverteix sobre un camió de nitroglicerina, comportament que no casa amb la sensatesa que li suposa Shakira.