Terratrèmol Luis Enrique

Jupp Heynckes va hipotecar la carrera de Pep Guardiola com a entrenador del Bayern Munic. El tècnic alemany va anunciar el gener del 2013 que al juny abandonaria la banqueta de l'Allianz Arena i el club va respondre poc després amb l'anunci que el seu substitut seria l'exentrenador del Barça. La jugada va semblar tan calculada i perfecta com la substitució de Guardiola per Tito Vilanova al Camp Nou. Va passar que aquella temporada el campió bavarès va guanyar el triplet —la Copa, la Bundesliga i la Champions—, de manera que Guardiola va rebre una herència enverinada de Heynckes.

No se sap si al successor de Luis Enrique li pot passar alguna cosa semblant després que l'asturià hagi comunicat que no renovarà pel Barça. A Lucho l'avalen vuit títols sobre 10 i el seu equip opta a guanyar els tres campionats en disputa: finalista a la Copa, és líder provisional de la Lliga i s'ha classificat per als quarts de la Champions després d'una remuntada històrica i inèdita davant el PSG: 6-1. Encara que li importi un rave entrar a la història, l'asturià és avui un guanyador com a tècnic del FC Barcelona.

Luis Enrique ha sabut moure's en un club tan volcànic com el Barça. Aparentment intransigent, es va presentar com a tècnic blaugrana amb una declaració d'intencions que va durar mig any: “En els meus equips el líder soc jo”. Lucho va desafiar Messi amb la suplència a Anoeta i en va organitzar una de bona. Fins i tot Xavi va haver d'intervenir en el contenciós abans que el tècnic es plegués a la manera de ser del 10. Tots dos van fer les paus i el Barça va aconseguir el segon triplet després de l'assolit per Guardiola.

La ductilitat de l'entrenador va ser llavors tan vital per al camí de l'equip com ho ha estat la seva resposta a les declaracions d'Iniesta i Busquets després del 4-0 de París. Els capitans van expressar la seva sorpresa perquè el manual d'instruccions rebut no es corresponia amb el que va passar després a la pista del Parc dels Prínceps. El tècnic, lliurat a una política de rotacions difícil de desxifrar i a la imprevisibilitat com a fórmula per sorprendre uns rivals que ja sabien com combatre el trident, es va corregir i va recuperar el vell dibuix tàctic barcelonista, el 3-4-3 amb rombe que va pintar Cruyff.

Lucho va comprendre que l'antídot contra el trident, l'alternativa a un equip innocu en atac estàtic, havia fet efecte i s'imposava canviar el desplegament dels seus nois amb la intenció de donar-li una millor sortida a la pilota, omplir el mig camp i activar Messi. Així que no només es va reconciliar amb el manual cruyffista sinó que va demostrar que no era sectari i que sabia interpretar a més les necessitats futbolístiques del Barça. Ningú va dubtar mai de la seva condició de culer sinó que es discutia de vegades sobre la seva categoria i ascendent sobre el planter de Messi.

Fins que va arribar la remuntada davant el PSG. El pla li va sortir perfecte pel comportament del seu equip i la covardia d'Emery. La lesió d'Aleix Vidal, així com la golejada de París, el van animar a jugar sense laterals, amb tres centrals que anticipaven i un mig del camp intimidador, disposat a pressionar i a prendre riscos, conscient de la força dels davanters (l'equip va marcar sis gols en nou xuts) i la solvència de Ter Stegen, fantàstic en un cara a cara amb Cavani amb 3-1 i apoteòsic en la jugada prèvia al 6-1. Fins a 14 jugadors es van unir a la causa.

Moviment sísmic

El Barça es va impregnar del caràcter de Lucho. Va jugar amb risc, agressivitat, caràcter i èpica, salvatge en els moments decisius —va marcar tres gols en els últims set minuts mentre el PSG només feia quatre passades, tres per treure de centre—, connectat a una afició a la qual va convèncer que no n'hi havia prou amb guanyar sinó que s'imposava remuntar des de la irracionalitat: el sismògraf de l'Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, a 500 metres de l'estadi, va detectar un “minúscul terratrèmol” —la vibració més important d'aquest tipus registrada fins ara— després del 6-1 de Sergi Roberto.

No va ser l'última nit europea de l'alliberat Luis Enrique amb el Barça sinó que va resultar ser el partit que li faltava per jugar a una generació única de futbolistes, adults que no veterans, liderats per Neymar. “Per fer història necessitem passar”, va sentenciar Suárez. L'artístic equip que no va poder amb l'Inter de Mourinho en temps de Guardiola va signar la remuntada per excel·lència davant el PSG amb la meitat de Messi, un quart d'Iniesta, un plenipotenciari Neymar i la competitivitat col·lectiva expressada en Ter Stegen. El Barça va tenir el segell inconfusible de Luis Enrique, ja instal·lat en el panteó dels entrenadors del Camp Nou.

El club aspira que el sacrifici de Lucho tingui el mateix efecte que va suposar el 2015 la convocatòria d'eleccions per part del president Bartomeu i, per tant, segueix la senda de Heynckes.