President entre cometes

Winston Churchill i Josep Pla mantenen una dura competició per veure qui és el més citat en tertúlies i discursos. Hi ha tantes cites que se li atribueixen a cadascun que algunes les van haver de dir en somnis. Si no, no haurien tingut temps amb una sola vida a compondre tantes sentències per a la història i per a recurs fàcil d’analistes en dificultats (i van viure bastant els dos, per tant com fumaven). Doncs bé, fa dies que tinc l’estranya impressió que Carles Puigdemont ha pres nota del costum i, davant la incertesa de si serà o no el president de la independència o del referèndum o de la llei de transitorietat jurídica i prou, s’esforça per intentar emular-los i somia amb una Pilar Rahola o un Paco Marhuenda del 2070 deixant anar una frase del tipus: “Com diria Puigdemont...”.

Deu ser perquè és, o va ser, periodista, però diria que l’actual number one de la Generalitat planteja els seus discursos col·locant aquí i allà unes frases de cita fàcil entre cometes, possibles i socorreguts titulars de premsa molt temptadors quan el redactor de torn escriu en directe i a tota marxa per penjar la crònica al web del seu diari al més aviat possible, mentre el seu cap el pressiona perquè no es perdi ni un sol clic pel camí.

En l’última sessió parlamentària, el president va situar enmig de les seves respostes a l’oposició al·legories com “l’hàmster ha sortit de la roda”, “el Consell de Garanties Estatutàries ens ha criticat la poesia, però no la prosa”, i altres que el meu metaforómetro no és capaç d’assimilar. (Cal admetre que són de diferent nivell que “sobre Europa ha caigut un teló d’acer” o “només us puc prometre sang, suor i llàgrimes”.)

Aquests titulars, Puigdemont els col·loca amb certa cadència teatral. Llavors posa la vista en un punt intermedi entre l’interlocutor i l’horitzó –el que albira en aquest horitzó, només ho sap ell–, i espera l’aplaudiment dels propis –que no d’estranys. (Al Parlament s’aplaudeix molt, com en concursos de televisió o com a Sálvame, però amb parcialitat).

A qui no ha mirat gaire el president en la sessió d’aquest dimecres, és a Anna Gabriel. A veure, no és fàcil, li queda exactament a l’esquena i diverses files enrere. Deu ser per això que Puigdemont gairebé no es girava. O deu ser perquè li havia tret el cas Millet. La portaveu de la CUP li demanava que no acceptés suports de diputats esquitxats en l’escàndol del Palau, i quan ho deia la mà anava imperceptiblement cap a l’escó de Germà Gordó. Que tampoc es girava, esclar. I Puigdemont, amb la seva resposta, venia a dir, escolti, a mi no m’emboliqui, jo soc nou; ja ho dèiem, sense ganes de mirar cap enrere.

Total, que a l’oposició se li acumulava la feina: què preguntem, el tema del Palau, el tema del Consell de Garanties Estatutàries o el tema de colar la Llei de Transitorietat estil brindis de noces: d’un glop i amb hurres al final? Han deixat el tema de Millet per als passadissos, on poden evitar-se la rèplica del Govern. Han tret pit, han demanat responsabilitats, i Iceta ha recordat Pasqual Maragall, el primer que va treure el tema el 2005. Cert, encara me’n recordo de la cara d’espant dels diputats...del PSC.