La modesta betevé

A BTV ja li dèiem betevé, però ara s’escriu així. Als textos que presenten el nou grafisme corporatiu de l’emissora se subratlla, entre d’altres, que és en minúscules (a les xarxes, les majúscules són per cridar) i que desapareix “televisió”. No es diu televisió perquè es defineix com transmèdia (més fàcil de dir que de fer), i també s’ha parlat d’“identitat líquida”, adjectiu que no sé ja exactament què vol dir després de l’ús inflacionari que se n’ha fet. Que no vulgui ser solament televisió és comprensible. El declivi d’audiència, particularment jove, de la televisió, com passa a betevé, fa que s’hagi d’anar a trobar a altres plataformes i pantalles. També diuen que volen mirar una Barcelona diferent, i una manifestació d’això són les cortines de transició, amb perspectives horitzontals de la ciutat, a l’altura de les persones, de racons que no són a cap catàleg.

No és d’ara que betevé s’hagi interessat per Barcelones i barcelonins ben diferents. Creada l’any 1994, betevé sempre ha estat una televisió petita. Un inconvenient, però també un avantatge a l’hora de prendre riscos. En aquests anys hi ha des de la proposta de Manuel Huerga d’interioritzar la pràctica del zàping, emetent mòduls no més llargs de cinc minuts; el tristament desaparegut Saló de lectura d’Emili Manzano, o l’afortunat manteniment d’una tertúlia esportiva històrica, la de La porteria, que ve, amb un altre càsting, de La barberia que el mateix Pitu Abril tenia oberta a TVE. Inevitable militància culer, però educada. Betevé té cops valents. Fa i parla abundantment de cultura (Rius de tinta, Àrtic...) a dos quarts de deu o les deu de la nit, en horari respectable. Mentre que la música, que no siguin antologies de videoclips, ha estat expulsada per les televisions a la matinada, com a farciment de les hores menys televisives del dia, betevé parla i fa música en directe, amb noms d’un escenari alternatiu silenciat pels mitjans. De vegades, l’ambició per mostrar un tarannà propi porta a buscar la diferència on no cal: fer una entrevista mitjançant els mòbils quan la podrien haver fet tranquil·lament parlant-se de tu a tu; o un excés de brometes que engavanyen el relat (s’ha vist a Rius de tinta o Codi de barris, dos programes interessants per molts motius). I també en els formats et trobes unes ganes de gosar provar-ne d’inèdits, o gairebé. Si les emissores amb talonari fan curses de motorisme o Fórmula 1, a betevé donen curses de drons, mòbils que tot just estant dient la seva primera paraula.

Atractiva és la fórmula de Tub d’assaig, una porta oberta a joves creadors que proposen una sèrie. Betevé emet el pilot. La resposta que té se sap veient si a Verkami ha recaptat els diners que demanen els seus autors per fer la primera temporada. També hi ha una valoració professional. Betevé emetrà aquesta primera temporada i els ajudarà a trobar una producció més sòlida per a la segona, que podrà emetre la mateixa betevé o una altra televisió. Tot aquest camí està tutelat per l’emissora i la UPF. El gènere dominant de les propostes emeses fins ara ha estat la ficció (hi ha hagut un documental sobre sexualitat que ha estat el projecte més ben encoixinat teòricament) i el fil argumental més cultivat ha estat el món de la música, mons més aviat tronadets. Hi ha des del simple acudit de youtuber a pilots més elaborats. Al marge de l’encert desigual de les propostes, és una bona idea perquè els autors puguin tenir un primer tast sobre la primeta indústria audiovisual que els envolta.

Una televisió modesta, en minúscules, però que dona motius per no perdre-la de vista.