Santa Rita màrtir o el control del relat

Quan una persona mor, sigui qui sigui, mereix ser tractada amb tot el respecte. Rita Barberá també, per descomptat. Però, contra el que pugui semblar, la falta de respecte més gran ha estat l'aprofitament obscè que de la seva mort han fet els dirigents del partit en el qual va militar gairebé fins al final dels seus dies. La seva actuació constitueix un exemple de manual de les estratègies de creació i control del relat que caracteritzen certes pràctiques polítiques que consisteixen a manipular dades i fets fins a aconseguir imposar una determinada interpretació de la realitat. En aquest cas, que a Rita Barberá l'han crucificada mitjans i enemics polítics fins a matar-la d'un infart.

Només conèixer-se la seva mort, alguns dirigents del partit es van precipitar a l'hotel on encara estava de cos present, i segurament alleujats en comprovar que no havia deixat res comprometedor per al partit, es van llançar a una intensa campanya destinada a glorificar-la com a víctima i culpar de la seva mort els que l'havien criticat. Del temperat Rafael Català —”Cadascú tindrà en la seva consciència el que ha fet o ha dit sobre Rita Barberá”— al sempre excessiu Rafael Hernando, que va vincular la seva mort amb el “vil linxament” de “les hienes” que l'han perseguit. Ara resulta que Rita Barberá ha mort per l'assetjament, el linxament i la persecució de l'oposició i dels mitjans de comunicació (els dolents, per descomptat).

Obviaven que només uns dies abans, aquests que tant l'enaltien i tant ploraven la seva mort, li feien el buit i evitaven trobar-se amb ella per desmarcar-se de la seva sort als tribunals. Certament, no devia ser fàcil per a Rita Barberá passar en tan poc temps del poder absolut a la solitud absoluta. Quan el 2015 va perdre l'alcaldia portava 24 anys governant València amb mà de ferro i un estil que era una barreja agosarada d'autoritarisme, nepotisme i populisme. Sabia, pel suport decisiu prestat a Rajoy al congrés de València, que era un dels puntals del PP, capaç de decidir presidents. Creia que li devien molts favors i en tot cas, un temor prudent, doncs era molta la informació que posseïa sobre assumptes interns del partit i sobre les seves formes de finançament.

Amb aquesta basa va jugar per evitar que la deixessin totalment despenjada després d'esclatar el cas Taula. Era el moment en el qual el PP afrontava les crucials eleccions basques i gallegues, els casos de corrupció pesaven sobre les possibilitats d'investidura de Rajoy i al partit li interessava llançar llast a l'aigua. Rita Barberá va aconseguir amb un esgotador estira-i-arronsa que la designessin senadora pel contingent autonòmic i que li donessin a més una assegurança de vida política en cas de dissolució de les Corts nomenant-la membre de la Diputació Permanent. Però el que més li dolia no eren les crítiques dels oponents polítics, al capdavall també ella havia estat martell d'adversaris, sinó el tracte rebut a la seva pròpia casa. Que l'obliguessin a lliurar el carnet del partit era el pitjor afront. Ara diuen que ho van fer “per protegir-la” del linxament de les hienes, però la reacció de José María Aznar davant la seva mort avala la versió de l'abandó. Però també hem sabut, i per la seva pròpia boca, que Rajoy seguia reunint-se amb ella. Era molt el mal que els podia fer i no és difícil imaginar que en algun moment de la conversa sorgís alguna cosa així com un “sigues forta, Rita, que això passarà i podrem tornar a comptar amb tu”.

S'ha criticat molt la performance de Podem, i és pertinent considerar que no va ser un gest intel·ligent, sobretot perquè podia ser utilitzat per legitimar l'estratègia de victimització del PP. És cert que molts recordaven el greuge que suposava que el PP s'hagués negat a fer un minut de silenci per José Antonio Labordeta i ara pretengués fer-lo per algú tan qüestionat com Barberá. Però la memòria mediàtica i política és molt curta, i no era difícil imaginar que el desmarcatge seria utilitzat contra el propi Podem i per desviar l'atenció del que és fonamental: la relació del PP amb Rita Barberá i de tots dos amb la corrupció. La barra amb la qual ara pretenen convertir-la en màrtir mereix figurar en les antologies de la política postveritat. El PP ja era un destacat precursor d'aquestes tècniques, però després de l'èxit de Donald Trump, les utilitza amb més convenciment i més descaradura.