Messi balla al Celtic Park

Messi va aparèixer acabat de sortir del llit i es va encendre la llum al Barça. El 10 juga igual de bé amb el fred de Glasgow que amb la calor del Camp Nou, li sona igual el You'll never walk alone al Celtic Park que a Anfield, màxim artiller de la Champions: nou gols en 10 xuts —100 en l'àmbit internacional—, dos aquest dimecres al Paradise. L'argentí va ser un jugador total: va caminar, va córrer, va accelerar, va marcar, va assistir i va desestabilitzar el Celtic. El protagonisme de Leo és últimament tan absolut que qüestiona no només el futbol del contrari sinó el del mateix Barça.

Messi va ser insensible a la litúrgia del Celtic Park. La coreografia és única, l'afició canta més que cap altra i els jugadors ho donen tot al so del tambor de Brown. El rugit no facilita precisament la concentració, descentra tant que fins i tot a Messi li va costar afinar la rematada en una passada picada preciosa de Busquets, un xut que el 10 no acostuma a fallar. Però ja no va perdonar quan Neymar el va habilitar.

Els blaugrana van jugar amb contundència des que van sortir al camp, van ser especialment seriosos i pacients, confiats en la fórmula del trident (solvent a la Champions: 13 de 16 punts) i, sobretot, en Messi. Les arribades del Barça eren tan selectives com dissuasives per als escocesos, més valents que precisos, reduïts per una defensa ben organitzada per Piqué i Mascherano. Dembélé no apareixia i els extrems del Celtic no aconseguien activar-se.

Els nois de Rodgers ataquen relativament bé i defensen malament, de manera que el pla de Luis Enrique passava per jugar a prop de l'àrea de Gordon. I les oportunitats es van succeir amb freqüència fins que Messi va encanonar amb l'esquerra una pilota tocada per Neymar després d'una llarga possessió del Barça. L'associació de l'argentí amb el brasiler i les sortides d'Alba van desmuntar el Celtic. Als blaugrana només els va faltar contundència per tancar el partit abans del descans.

La fe cega del líder escocès, esplèndid en el seu desplegament físic, contrastava amb el joc lúcid de Messi. L'argentí va reaparèixer amb una actuació delicada i solemne, excel·lent en la posició de davanter centre o en la d'extrem, com es va advertir en una passada preciosa a Luis Suárez, però Gordon va rebutjar el xut de l'uruguaià de forma extraordinària. Encara que no és Jimmy Johnstone, Messi col·loca unes centrades esplèndides per a Suárez, Neymar i Rakitic.

No cal jugar gaire bé per derrotar el Celtic. N'hi ha prou amb contenir, ni que sigui amb faltes tàctiques en els replegaments, i enfilar, una tasca senzilla si es tenen tres davanters com els del Barça i un es diu Messi. Potser als blaugrana els va faltar controlar més el partit, lliurats una jornada més a l'anar i venir, a l'intercanvi de cops, a una proposta perillosa quan al bàndol contrari tenen una força de la natura com Dembélé.

El Celtic va serrar les dents després del descans i els blaugrana van perdre el lloc, excessivament tímids, gens fins, erràtics, especialment des de la banda de Sergi Roberto. Ter Stegen va tenir sort perquè el Celtic va perdonar dues rematades senzilles, una del potent Dembélé. La fúria local va durar fins que Messi va fer el 0-2 en un penal provocat per Suárez, que va guanyar en el cos a cos Izaguirre després d'una passada de Sergi Roberto, rehabilitat.

El partit va derivar llavors en una guerrilla de Neymar contra el Celtic Park. Luis Enrique va acabar substituint el brasiler després de veure una buscada targeta que li impedirà jugar contra el Borussia. També va buscar l'amonestació i la va aconseguir Rakitic. La roda de canvis, que va permetre el debut de Marlon i va ser previsible si s'atén al fet que el Barça visita diumenge Anoeta, va ajudar també a consumir el partit sense més sobresalt que les aparicions de Messi. El 10 li va donar un gol fet que Luis Suárez va desaprofitar amb un xut al pal dret de Gordon. Els titulars blaugrana —només hi va faltar Iniesta— ja havien sentenciat la classificació per als vuitens de final de la Champions, davant d'un Celtic intens i també esbravat, sense energia ni agressivitat, rendit igualment a Messi. Al cap i a la fi ni tan sols hi va haver partit: al Paradise només va cantar i va ballar el solista Messi.