L’aventura de ser okupa a Holanda

Amb la seva filla Anna, de gairebé dos anys, a coll, Bep Schrammeijer obre la reixa que dóna accés al recinte d'ADM, l'okupació més antiga i emblemàtica d'Amsterdam. Embarassada de la seva segona nena, porta al lloc amb la seva parella des del 2009. ADM és l'acrònim de l'empresa que als anys seixanta operava un dic sec en un moll portuari al nord de la ciutat. Venut per l'ajuntament el 1997 a un empresari que va ser assassinat per una venjança, ara hi viuen unes 120 persones, entre les quals prop de 15 nens.

Hi ha caravanes i remolcs, cabanyes de fusta, vaixells habitats, una tenda mongola i cases com la de Schrammeijer, tot repartit per un terreny de 25 hectàrees (40 si se suma la zona d'aigua). Amb grans vidrieres i una estufa rústica al centre, la casa d'aquesta dona, de 36 anys, disposa d'aigua, electricitat i connexió wi-fi. Sembla luxosa, però no ho és. Ella admet que aquest tipus de vida, enmig d'una espècie de bosc sorgit de forma natural, “significa sortir de la societat i no és per a tothom”.

Más información

Desallotjaments al límit de la llei

Schoolmeesters, de 56 anys, el més antic dels okupants d'ADM, subratlla: “No som una comuna que només pretén evitar el pagament d'una renda. Vivim en comunitat i sentim l'obligació de fer alguna cosa per la capital”. Aukje Polder, de 33 anys, veïna de Schrammeijer i germana de la seva parella ho exemplifica: “[D'aquí vénen] els esdeveniments culturals que organitzem i als quals acudeixen fins a 7.000 persones”.

Sobre el lloc planeja l'ombra del desallotjament. Encara que el seu contracte imposa l'ús per a activitats portuàries, si l'Ajuntament no el compra de nou, els hereus del propietari assassinat poden acabar guanyant als tribunals. A la ciutat, els amos d'immobles han optat per un mètode antiokupa que consisteix a llogar a uns pocs inquilins els seus edificis per evitar que hi entrin uns altres. El moviment dels anys setanta i vuitanta, amb prop de 10.000 involucrats, ha anat desapareixent del centre urbà d'Amsterdam. Des de la seva il·legalització al país el 2010, es tracta més d'una aventura temporal protagonitzada en la seva majoria per joves estrangers, molts d'ells espanyols, alemanys, italians o polonesos.

Tant Schrammeijer, com Schoolmeesters i Polder treballen, i tal vegada aquest sigui un dels primers malentesos sobre els okupes holandesos. Irrompen en un espai per denunciar l'especulació del sòl, o la falta d'habitatges assequibles, però una vegada dins no descuren el pagament de la llum i el gas. Schrammeijer és investigadora de la Universitat d'Amsterdam, especialitzada en Ciències de la Terra. Schoolmeesters porta un centre que busca espais buits per a emprenedors del sector creatiu. I Polder treballa amb persones sense sostre. Tots abonen les càrregues, i utilitzen les antigues oficines i el magatzem del lloc. Reconegut com un dret fonamental des dels anys setanta, l'aigua no es talla.

“La societat ha canviat i l'okupa tria avui estar al marge. Fa 35 anys, quan jo ho era, seguies estudiant i les beques o els subsidis et mantenien en la societat. Per això es podia pagar el gas o la llum. Als vuitanta era un moviment pragmàtic i de grans dimensions, sense ideologies predominants”, assegura Eric Duivenvoorden, sociòleg i responsable de l'arxiu sobre la història del moviment.

2.000 persones

“Ara queden un parell de centenars de pisos okupats per unes 2.000 persones, i potser hi ha un parell de tendències. En la meva època era més una comunitat moral amb gent diversa. Per exemple, Jet Bussemaker, actual ministra de Cultura, i Jetta Klijnsma, secretària d'Estat d'Afers Socials, van ser okupes. Avui els subsidis són difícils d'obtenir, i a les noves generacions els costa portar aquesta vida”, agrega el sociòleg.

Quan el 2010 va entrar en vigor la prohibició, tots els alcaldes d'Holanda van protestar. A Àmsterdam, l'Ajuntament, que el 2012 havia buidat uns 300 edificis, aplica la norma amb cura. “Analitza si es va infringir l'ordre públic i busca un allotjament alternatiu. S'assegura que els propietaris tenen plans immediats per a l'edifici. Si no, no surt ningú. Policia, Consistori i okupes han après molt, i el principal és eradicar la violència, perquè genera pèrdua de suport popular”, afirma Duivenvoorden.