Camp Nou: de la senyera a l’estelada

El Camp Nou és un estadi molt particular, segurament un dels més singulars del món del futbol. No l’entenen els aficionats que fan de la condició de local un factor decisiu perquè l’equip de casa canti victòria, gent que s’hi deixa la pell per fer saber al foraster que està en terra hostil. També sorprèn els seguidors que en gaudeixen tant que s’hi quedarien a dormir, res a veure amb els culers que l’abandonen abans que s’acabi el partit, sigui quin sigui el resultat, perquè així s’estalvien els embussos de trànsit o tenen temps d’agafar el metro per arribar d’hora a casa, perquè la feina sempre és més important que no pas l’oci. I agrada especialment als espectadors, als consumidors de la indústria de l’entreteniment, que el comparen amb el Liceu.

Fa temps que el camp del Barça és força silenciós o festiu, senyal que les coses li van bé a l’equip, i no hi ha necessitat de cridar ni tampoc de treure mocadors. La gent seu tranquil·la, mira, aplaudeix, i de tant en tant, quan s’avorreix, fa l’onada, gairebé sempre impulsada pels turistes. Hi ha socis que ni tan sols van al camp, sinó que comercialitzen el seu carnet i contemplen Messi des del televisor, convençuts que el futbol es veu molt més bé des del sofà de casa que no pas a l’estadi. La militància activa es considera una cosa passada de moda, llevat de quan hi ha alguna final o arriba el Madrid. La gent blaugrana només s’irrita contra el Madrid i contra els àrbitres, li costa donar suport a l’equip, com si els jugadors s’haguessin de guanyar el sou.

La darrera vegada que es va sentir cantar a favor d’un futbolista va ser al gol nord quan hi havia Figo i animaven els Boixos Nois. La traïció del portuguès va ser tan traumàtica que, des d’aleshores, només se sent en veu alta, de manera rutinària i sense cap gràcia, el nom de Messi. La grada d’animació, l’últim invent de la directiva, no acaba d’arrencar tot i que ha estat lloada per Luis Enrique. El temperi que fa l’speaker abans que comenci el partit és més dissuasiu que no pas engrescador, res a veure amb el to del locutor, que canta les alineacions de manera solemne. A la majoria de seguidors no els agraden les consignes ni que els diguin què no poden fer. Arribarà un dia que amb l’entrada et donaran un manual d’instruccions, cosa que va contra l’espontaneïtat i el sentit comú.

Aquesta necessitat normativa, i sobretot la capacitat sancionadora sobre qui infringeix la llei, explicaria la desaparició de les pancartes, barroeres o enginyoses, i també la força que han agafat algunes actituds, com ara l’exhibició d’estelades al Camp Nou. L’estadi tal vegada és fred, poc intimidador, però sovint ha tingut una càrrega simbòlica reivindicativa. Les estelades han substituït les senyeres en consonància amb el moment que viu el país, mentre que la bandera blaugrana ha perdut força, segurament perquè en aquest moment simbolitza la victòria, el costum de guanyar, res a veure amb el que passava a la dècada dels seixanta.

Aquest dimarts, al camp es van comptar més de 30.000 banderes independentistes repartides fora de l’estadi per l’ANC, Òmniun, la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes i l’associació de juristes Drets. El delegat de la UEFA en va prendre nota, obrirà expedient i passarà la factura al club, com ja ha passat altres vegades, tantes que les multes ja sumen uns 210.000 euros. De moment no les cobra perquè encara no hi ha resolució sobre el recurs presentat pel Barça al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) —hi ha tres diligències judicials més obertes pel cas.

La directiva blaugrana diu que no hi té res a veure, però contra el Celtic va convidar a la llotja els dirigents de les diferents associacions que repartien les banderes i va defensar novament la llibertat d’expressió, al mateix temps que recordava que l’estelada és un símbol legal i pacífic, que en cap cas incita a la violència. Però l’argumentari no convenç la UEFA, que aplica l’article 16-2, que fa referència a “comportaments inapropiats”.

La situació convida el Barça a negociar amb la UEFA, i segurament a discutir el protocol i el reglament, més que res perquè qualsevol dia podrien tancar el Camp Nou. No cal descartar-ho. Al cap i a la fi tampoc hi havia cap raó de pes per sancionar el Barça a la final de Berlín. La mateixa UEFA va felicitar l’afició blaugrana pel seu comportament i després va multar el club amb 30.000 euros per l’exhibició de símbols independentistes, amb l’informe previ d’una inspectora ucraïnesa, Anna Bourdiugova, que ningú no sap encara què hi pintava, en aquell partit contra la Juve.

I aquesta és precisament la clau de volta de la qüestió, i el motiu de les 30.000 banderes repartides dimarts al Camp Nou. El problema està en la sanció original, que no té ni cap ni peus, perquè ningú havia estat advertit ni va tenir consciència de fer res que no hagués fet abans, sinó que formava part d’un ritual habitual de molts seguidors barcelonistes, de manera que la gent ho continuarà fent fins que la UEFA no reculi i torni al punt de partida. El Camp Nou pot ser un estadi complicat, però hi ha coses que són fàcils d’entendre. No es tracta de cap conspiració ni de cap acte organitzat, ni tan sols d’un acte d’afirmació excloent, sinó que simplement expressa el cabreig de molta gent.

Abans hi havia socis que anaven al camp amb la bandera blaugrana amb què havien guanyat la darrera Recopa, i ara, en canvi, porten l’estelada amb què van conquerir Berlín, una bandera que s’ha multiplicat per mil per la intervenció de la UEFA. M’ho recorda un culer que des de fa cinc anys va a la manifestació de la Diada amb la mateixa bandera independentista, una estelada agafada a una canya de bambú.