No, Sir

Si la mania de James Boswell era la d’anotar amb pèls i senyals tot el que veia i sentia dir, la mania de Samuel Johnson era la de portar sistemàticament la contrària a tothom. Gràcies a aquestes dues manies, ara podem disposar d’un testimoni fidel de la discussió d’idees, conviccions i prejudicis que practicaven en privat els homes de la Il·lustració. El prestigi que va arribar a adquirir el doctor Johnson al Regne Unit era més pròxim a la veneració que a l’admiració, però en la transcripció de les converses que concedia als seus sol·licitants, Boswell no sembla haver desestimat cap detall ni de les rèpliques dels interlocutors ni de les contrarèpliques del doctor, que lluny d’acollir amb benevolència de savi els dubtes dels que escoltaven les seves dissertacions no s’estava de rectificar-los amb aquell impetuós “No, Sir” amb què solia començar les respostes.

Les discussions de Samuel Johnson amb els seus contemporanis, puntualment anotades per la ploma de Boswell, constitueixen un dels aspectes més interessants —no pas l’únic— d’un volum de més de cinc-centes pàgines que Pre-textos va publicar fa pocs mesos en castellà amb el títol de Diario de un viaje a las Hébridas con Samuel Johnson (1785), i que ja prefigura algunes de les característiques de La vida de Samuel Johnson (1799), l’obra que Borges i Pla van distingir entre les més importants del segle XVIII. En una de les discussions que es reprodueixen en aquest Diari i que no trio precisament a l’atzar, el doctor Johnson dialoga amb el doctor Watson, catedràtic del Leonard’s College de Saint Andrews, sobre la decadència del saber. Watson informa que la Universitat de Glasgow ha anat perdent estudiants interns i ho atribueix a l’expansió del comerç. Johnson, per descomptat, no hi està d’acord: tots els comerciants tenen empleats i disposen, per tant, de molt temps lliure. D’altra banda —assegura— els mateixos estudis s’han convertit en un comerç des del moment que qualsevol pot anar al llibreter i comprar-li els llibres que vol. “Ja s’ha acabat el mecenatge”, sentencia. Aleshores Boswell, que no és mai un testimoni mut, diu que troba molt trist que ja no hi hagi mecenes. “No, Sir”, li respon Johnson, i li fa notar que el mecenatge crea unes obligacions de submissió que impedeixen la llibertat de pensament. Watson es pregunta si l’època —les idees dominants— no exigeix igualment submissió. “No, Sir”, replica Johnson. Segons ell, qualsevol home pot dir sempre al món el que li vingui de gust. La rèplica del doctor Johnson, tan poc perspicaç en aquesta ocasió, no es pot atribuir sinó a la seva necessitat de dur la contrària. L’observació de Watson, en canvi, és clarivident. Passats dos segles i mig, quan l’arsenal que ha reunit l’Època li garanteix un poder omnímode sobre les consciències, el fenomen ja no sembla inquietar ningú.