Que parlin els independentistes!

Fa poc vaig coincidir a la tertúlia d’El Món a Rac1 amb Marta Pascal, flamant coordinadora del Partit Demòcrata Català (PDC). I vaig mantenir amb ella un intercanvi d’impressions que crec que val la pena que reprodueixi tal qual, perquè posa en relleu fins a quin punt els independentistes tenen interioritzada l’ominosa doctrina decisionista de Carl Schmitt, que suposa la destrucció de la Constitució i de l’Estat de Dret i la substitució de la institucionalitat deliberativa per la democràcia aclamativa de les multituds a les places i carrers.

A propòsit de la polèmica sobre el fallit intent del PDC d’obtenir grup propi al Congrés dels Diputats, Pascal portava a col·lació unes suposades paraules del diputat del PP Pablo Casado, que suposadament havia exigit als nacionalistes que es retractessin del seu vot en el Parlament a favor de la desconnexió unilateral amb la legalitat espanyola. Pascal acusava Casado i, de passada, el Tribunal Constitucional (TC) d’intentar impedir el debat al Parlament i al carrer, a la qual cosa jo vaig respondre:

-El que s’està intentant impedir -pel TC- és que vostès prenguin decisions més enllà de les competències que té el Parlament, que vulnerin la legalitat, no només la Constitució sinó també l’Estatut d’Autonomia, i que prenguin decisions com si tinguessin la majoria que no tenen per tirar endavant el seu projecte polític.

-Nosaltres estem situats en un clam [sic], que ens diu la gent: “Escolteu, doneu sortida política a un nou Estat per a Catalunya”, i nosaltres a través del Parlament i de les institucions i fent cas absolut a la voluntat de la gent -amb el 47,8% dels vots, convé recordar-ho- li estem donant viabilitat. I jo no vull formar part d’un Estat que al seus parlamentaris no els deixa fer el debat ni els deixa prendre decisions en base a una majoria parlamentària que existeix, perquè la majoria parlamentària de 72 diputats surt de la gent el 27 de setembre (2015).

-Aquesta majoria que no els permet ni tan sols fer una llei electoral catalana -la majoria qualificada que estableix l’Estatut per a la presa de decisions d’especial transcendència és de 90 diputats-, m’està dient que els permet tirar endavant un procés de desconnexió amb la legalitat espanyola i internacional? No em sembla gaire coherent.

-Vostè, que coneix els sistemes parlamentaris, sap que si tens la majoria absoluta pots tirar endavant determinades lleis… Hi estem d’acord?

-Determinades lleis, segons les seves competències. Exactament.

-Doncs hi ha les lleis de majoria qualificada, per exemple, val, el cas de la llei electoral…

-Ah, la independència no necessita una majoria qualificada…! Jo pensava que era una decisió d’especial transcendència.

-La independència el que necessita és que la majoria estigui situada als carrers i les places [sic], i el que vostè em demostra és que passeja poc pels carrers i places d’aquest país.

Escoltant novament la tertúlia, m’adono que tenen raó els que m’acusen de parlar massa. Queda clar que hauria de parlar menys i deixar que els polítics i tertulians independentistes amb qui coincideixo diàriament s’esplaïn a gust, perquè el seu discurs d’una tirada, sense interrupcions, resulta demolidor per a la seva pròpia causa. El discurs de Pascal, per exemple, és reflex fidel del deteriorament que d’un temps ençà pateix el debat públic a Catalunya. Li dic que no tenen majoria parlamentària suficient per fer el que estan fent i ella em retreu que no passejo prou. Al·lucinant. Si no fos perquè és dramàtic, resultaria inclús divertit. En tot cas, senyora Pascal, li asseguro que passejaria fins a l’extenuació si els nostres governants es comprometessin, a canvi, a respectar la Constitució i l’Estatut d’Autonomia i les resolucions del TC, que són les bases del nostre Estat democràtic de Dret i la garantia dels nostres drets i llibertats fonamentals com a ciutadans.

Per cert, a la mateixa tertúlia el periodista Vicent Sanchis em va recriminar la meva propensió a defensar la Constitució en els debats en què participo, titllant-me de “pesat” per dir “sempre el mateix”. En moltes altres ocasions m’he trobat en debats amb polítics i comentaristes reconvenint-me adés amb paternalisme, adés amb indignació per la meva defensa de la Constitució com si, en comptes de defensar el compliment de la llei, estigués justificant el tràfic de drogues, el tràfic de blanques o, en qualsevol cas, una cosa molt greu. Per ventura algú s’imagina aquesta mena de reprimendes a cap altre país civilitzat, els Estats Units per exemple? Come on, look at you. You are always defending the Constitution, for God’s sake! Please stop it! Potser algun dia Donald Trump… Fins aquest punt de degradació pública hem arribat a Catalunya a l’escalf del procés.