Antològica versió estiuenca de Messi

Van i vénen futbolistes al Barça i, no obstant això, ningú s’impacienta mentre Messi continuï, més totcampista i enciclopèdic que mai, imparable a l’agost, quan la gent pren el sol i els camps estan secs i buits, geni i figura d’un molt bon partit contra l’artístic Betis del canchero Poyet.

Ahir Bravo es va acomiadar després de cantar victòria en la primera jornada de Lliga. Ha començat el campionat i, no obstant això, encara hi ha futbolistes que entren i surten, també al Barça. El mercat no para fins al dia 31, el City necessita un porter que jugui amb els peus i els blaugrana en tenen dos de molt bons que volen ser titulars: Ter Stegen i Bravo. L’edat ha jugat a favor de l’alemany (24) i el xilè (33) ha decidit fitxar per l’equip de Guardiola mentre Cillessen, de l’Ajax, fitxarà segurament pel Barça. Així d’estranyes són les coses en el futbol, el ritual del qual contempla també que el trofeu de campió de la temporada passada no es lliurés fins ahir, quan Villar va comparèixer a l’estadi per lliurar la copa a Messi i Iniesta.

Arda també gaudeix de certa interinitat a l’equip de Luis Enrique. En espera que Neymar torni de Rio i del fitxatge d’un quart davanter, que podria ser Alcácer, el turc es diverteix com un nen com a acompanyant de Luis Suárez i Messi. Arda no para de ficar gols ni de talonejar el cuir per habilitar Messi. I l’argentí no es cansa de conduir, passar, regatejar, assistir, rematar, marcar i liderar el Barça.

Als seus 29 anys, Messi va estar igual de lúcid i decisiu quan el partit estava obert, en el moment en què era un caramel i en els minuts en què es va posar brau i incert, de manera que al seu voltant es van succeir les bones notícies: el jove Umtiti va exercir com un cacic; els laterals van aprofundir molt i bé, tant el reaparegut Alba com l’assentat Sergi Roberto, un jugador que té pulmons, peus i cap, un talent de la cada vegada més minsa Masia. Arda va estar per una vegada exquisit i no s’oxida el gallet del pitxitxi Luis Suárez.

El Betis, que va començar amb una possessió tan llarga i endreçada que l’hauria signat el millor Barça, no va poder dir res. A partir d’una defensa de tres centrals, els verd-i-blancs estrenyien molt a dalt, s’associaven i atacaven amb dos davanters instal·lats en la pista aliena, el jove Sanabria i l’avesat Rubén Castro, una institució en el renovat planter de Poyet. El joc semblava centrar-se per bé i per mal a prop de l’àrea de Bravo.

El desplegament blaugrana va ser especialment vertiginós i precís, expressat en el gol d’Arda, que va rematar una assistència d’Alba, habilitat pel canvi d’orientació de dreta a esquerra de Messi, i en el segon gol de Luis Suárez, una preciositat perquè va néixer d’un córner botat pel Betis. I també va resultar imprudent i erràtic en el gol del Betis: els andalusos van atacar bé la mala sortida de la pilota des de la porteria de Bravo i van penalitzar l’error amb un lliure directe transformat per Rubén Castro. Va tirar molt bé el davanter a l’angle esquerre de l’arc, el pal del porter, i Bravo va reaccionar tard.

La sort del Barça depèn de la seva capacitat per jugar la pilota des de la seva àrea i del temps que triga a arribar a Messi. Les pèrdues penalitzen de la mateixa manera que les transicions són una garantia de gol si salven la primera línia de pressió i els saguers i volants connecten amb el 10. I Messi mai es va fer el fugisser ni mai va descansar sinó que es va fer present fins i tot quan el marcador era de 5-1. Va ficar el gol decisiu, el que serveix per desequilibrar els partits, el 2-1. L’argentí va rebre i Sergi Roberto es va guanyar l’espai davant la balconada de l’àrea i va fer un xut ajustat al pal, imparable per Adán, el millor del Betis, que es va acomiadar amb un segon gol a pilota parada de Rubén Castro.

El gol de Messi va tenir un impacte definitiu sobre el partit perquè va abatre el Betis i va engrandir el Barça. Els blaugrana van acabar la primera part i van començar la segona amb un recital de futbol dirigit per un omnipresent Messi, la versió modernitzada del que devia ser en vida Di Stéfano. El 10 va tornar a marcar un golàs i va ser solidari i generós amb Luis Suárez, que va tancar el seu triplet amb un xut de falta, una sort que se suposava reservada pel 10. El Barça va volar com si volgués honrar el trofeu rebut i demostrar que els arguments pels quals va ser campió l’any passat són vàlids per al present: segueix jugant molt bé, ningú fica més gols que Suárez i Messi continua sense escalfar ni descansar, com si no existís el temps, només pendent del seu estat anímic, que avui és eufòric davant el desconcert dels analistes: podrà mantenir l’actual estat de forma quan els títols estiguin en joc? No se sap, però de moment hi ha poques coses millors per acabar les vacances que contemplar l’antològica versió estiuenca de Messi.