Els estius noucentistes

Si traguessin el cap per Barcelona després de dècades d'hibernació, un grapat de joves noucentistes amb barret “canotier” creuria haver desembarcat en un planeta Siri colonitzat per gentades amb motxilla i “sans culottes” pendents del telèfon mòbil. El més dur seria veure com aquell Gaudí de qui tant van abominar s'havia convertit en el símbol globalitzat de Barcelona. On es poden passar tres mesos estivals amb platja calmosa i casino? És clar que el “noucentisme” de la primera dècada del segle XX no només és qüestió de dames rotundes amb “mallot”, Carner en actitud de futur gendre ideal o D’Ors dedicant els crepuscles a passejar-se a la vora del mar amb posat d'Erasme. La fórmula grecoromana, per a una Catalunya que no havia viscut el Renaixement, representava una lúcida apel·lació a l'ordre, en una dècada que gairebé sense adonar-se anava a topar de manera truculenta amb el paisatge imminent dels anys trenta. Navegant en el seu iot per aigües de l'Adriàtic, Cambó es distanciava de la pre-política romàntica de la “Renaixença”. El “noucentisme”, per definició es protegeix del caos històric. Va durar poc? De tota manera, van ser estius gairebé perfectes, antimodernistes, vitalitzats per la mesura irònica com quan Carner diu que modernista és el nom que s'aplica, a moltes botigues, al gènere defectuós per veure si cola. Potser va haver de ser injust per escriure “Els fruits saborosos”. Era home de passeig marítim, traient-se el barret per saludar les senyoretes, com al passeig de Gràcia.

Mar o muntanya? Poesia i veritat, art i història, de Viladrau a Canet de Mar. Dames i cavallers de certa burgesia van imitar formes noucentistes sense ni tan sols saber-ho. Avui explica molt més la plenitud que la nostàlgia, a la manera de Proust albirant la badia de Balbec. Les admirables banyistes de Josep Obiols es fan tan perdurables com la “ben plantada” entre pins olorosos, en el límit del “noucentisme” més natural. El dolç pastís modernista és reticent a les brises llevantines, enfront de l'arquitectura verbal de Guerau de Liost. Els “noucentistes”, amb certa ironia, es desembarassen de l'èpica de la “Renaixença” i se sumen al “Glossari” d'Eugeni D'ors quan parla de les “sublims anormalitats: la Sagrada Família, la poesia maragalliana”.

Crític i pintor de gran finor, Rafael Benet mai abandona per complet els seus orígens noucentistes. Pinta platges amb nens, Tossa de Mar, el quiosquet Can Claudi, fins a confirmar la identitat del seu art en l'estudi sobre Sunyer, que és el metre de platí noucentista. Amb el “noucentisme” primer van començar els poetes i després es formula com a pintura. Sunyer, a partir del quadre “Pastoral”, accedeix als ordres sensuals de la nova escola. Els seus nus mediterranis tenen el pòsit d'una joia gairebé mítica. És a dir, clàssica. Entengui's com a diafanitat madura.

L'“Almanac dels noucentistes” va aparèixer el 1911. Havia mort Joan Maragall, tan maltractat pel cànon noucentista perquè ja se sap que els girs estètics es basen en el canibalisme generacional. Però la projecció social del “noucentisme” és molt minoritària. De l'“Almanac” se n'editen cent cinquanta exemplars. La visualització modernista va ser quantitativament superior. D’Ors perpetra el que el nacionalisme considera traïció imperdonable i deixa enrere aquestes platges ideals del “noucentisme” i una iconografia procedent de les troballes arqueològiques d'Empúries. Roma per sobre de totes les coses. Després arribaria la lava del Vesuvi. Costa i Llobera –amb Joan Alcover, versió mallorquina i polida del “noucentisme”- va dir que la seva pàtria era filla de Roma. Eren altres platges, figures femenines més pudibundes, però la mateixa qualitat del llenguatge. Dies i nits del mar noucentista, mai turbulent. En pintar la caseta del nou Club Nàutic de Barcelona, Ramon Casas ja havia avançat una urbanitat dels elements. La ciutat –amb minúscula- pretenia anar amb majúscula.

Els estius noucentistes s'anuncien a“La primavera” de Francesc d’A. Galí, amb balconada que dóna al mar. Els poetes s'atreveixen a refundar-ho tot i fins i tot porten a un novel·lista com Narcís Oller a l'amargor. Mals temps per a la prosa. El “noucentisme” és formal i abunda en l'estilització de l'irrealisme. Tot i així, els estius segueixen transcorrent com la llum. En queda la gamma subtil de dones pintades per Manuel Humbert o els pins i les figures femenines de Mercadé. Tot convergeix en el repòs carnal dels nus de Sunyer, a la platja, donant l'esquena –com va dir D’Ors- a l'expressió. Grans estius a les antípodes del “selfie”.

Valentí Puig és escriptor.