Carlota Baró: “Cal una connexió laboral oberta entre Madrid i Catalunya”

Carlota Baró (Barcelona, 1989) fa sis anys que viu a Madrid. Són els sis anys que ha estat actriu de la telesèrie d’Antena3 El secreto de Puente Viejo, el seu principal treball professional fins ara. Compaginava a Barcelona els estudis d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra amb els d’Interpretació a l’escola Nancy Tuñón quan li va arribar l’oportunitat de presentar-se al càsting de la sèrie.

Baró confirma que no té res a veure amb la difunta Amparó Baró, malgrat que a l’edició en castellà de Wikipedia asseguren que és néta seva. “Fins i tot m’han fet entrevistes en què em presenten així”, comenta Baró. Malgrat que El secreto de Puente Viejo és una sèrie diària que ha ocupat amb escreix el seu temps laboral, Baró va poder pujar als escenaris el 2015 per representar l’obra Los vencejos no sonríen, un treball de 15 minuts de durada, sis cops al dia, al Microteatro de Madrid, una iniciativa d’ultraproximitat amb el públic que va néixer a la capital d’Espanya el 2009 i que va aterrar a Barcelona el 2015.

Baró ha deixat aquest 2016 la sèrie de Puente Viejo per prendre’s les coses amb més calma. El primer que vol fer és treure’s el carnet de conduir i després preparar una obra de teatre que representarà a Madrid. Baró té una manera de parlar dolça i afable. Insisteix en les seves ganes de poder treballar a Barcelona, com si li fes un punt de paüra que a la seva ciutat, com lamentava en aquestes pàgines Sílvia Marsó, s’oblidin d’ella.

PREGUNTA. Creu que al sector cultural de Madrid hi treballen més catalans dels que la ciutadania de casa nostra s’imagina?

RESPOSTA. Corroboro que hi ha molts catalans treballant a Madrid, i sí, segurament més dels que ens pensem a Catalunya. Jo he al·lucinat amb la quantitat de gent que m’hi he trobat.

P. En el seu àmbit, l’escènic, Catalunya i Madrid s’han distanciat seguint els paràmetres de la política?

R. Per sort no veig que sigui així. Hi ha una proximitat molt important entre les dues ciutats, no hi ha barreres que t’impedeixin, per exemple, accedir a proves a Madrid si ets a Barcelona. Jo no ho he viscut i per a altres persones que conec en el món de la interpretació, tampoc ha estat així, ben al contrari.

P. Potser és que el Madrid cultural és més cosmopolita.

R. Sí, absolutament. M’agrada molt Catalunya, la meva llengua és el català i, en l’àmbit laboral, amb els companys catalans parlem en català quan ens trobem en un entorn professional i no hi ha mai cap problema, ningú hi posa inconvenients ni es generen situacions incòmodes. L’art i la interpretació es deixen d’històries.

P. Madrid és actualment més innovadora que Barcelona en teatre? Ho comento per la seva experiència amb la sala de Microteatro por Dinero, de l’actriu Llibertat Ribera, que fa un any que va obrir a Gràcia però que a Madrid van inaugurar sala el 2009.

Más información

Joan Matabosch: “Aquest entusiasme d’alguns per trencar ponts no el puc compartir”

Manuel Borja-Villel: “A Barcelona no s’entén que el seu model museístic és diferent del de Madrid”

Sílvia Marsó: “La meva voluntat és treballar a Catalunya, i no me’n surto”

R. Potser a Madrid hi ha un factor més plural, més obert. No sé si són més innovadors, però sí que hi ha una mica més d’oferta de sales. Però pel que em diuen alguns amics, Catalunya està en un moment en què s’està trencant la tradició que si no actues al Teatre Nacional (TNC), no tens projecció. Sí que a Madrid, des de fa una mica més de temps, hi ha la voluntat d’arriscar més i d’innovar. Tot i que veig que ara el ritme de Barcelona de teatre i producció de televisió és increïble, hi ha un boom.

P. Com interpreta aquesta tendència a Espanya de fer sèries de televisió de contingut històric? També passa a altres països. És una manera de reivindicar la identitat d’un país en temps de crisi?

R. Per la reacció de la gent a qui li agrada El secreto de Puente Viejo, quan ens hem reunit amb espectadors o quan m’ho comenten pel carrer, el fet que la sèrie faci recordar coses que s’han explicat a casa agrada molt. No sé si és reivindicar identitats però enganxa molt i en moments vulnerables, socialment i culturalment, hi ha com un plaer de viure una època passada, identificar-se amb coses que els avis havien viscut.

P. Potser també hi ha un punt de nostàlgia en tot plegat.

R. Sí, d’evadir-se en el passat perquè el futur és incert. I sobretot perquè s’hi veuen identificats i es relaxen, aporta tranquil·litat. No sé si és una reivindicació de país, però sí d’identificació.

P. He arribat a vostè  a partir d’un conegut català que també viu a Madrid. Fan ‘quedades’ de catalans?

R. Em fa il·lusió quan sento parlar català per Madrid, però jo no tinc la necessitat de reunir-me amb catalans. Tinc amics gallecs, de tot arreu, però no tanta gent catalana; no ho necessito o no he trobat l’ocasió per fer-ho.

P. Has viscut tot el procés independentista a Madrid. Com ha evolucionat el debat al seu entorn?

R. L’interès ha minvat moltíssim. Recordo el moment de plenitud, la gent et preguntava constantment, fossis independentista o no. Era una situació que preocupava molt. Des de fa un any i mig, potser dos, la gent passa més, no surt tant el tema, no és al dia a dia. La meva mare em trucava cada dia! Ara ja no és així.

P. Com s’ho fa una actriu catalana per fer una sèrie d’època a Madrid i que no se li noti l’accent català?

R. Fas classes de dicció castellana. Ho he discutit amb molta gent. Si a la feina et demanen que parlis en castellà i tens accent català, o si has de fer un paper en anglès sense el deix spanglish, treballes per adaptar-te al paper. Quan em van agafar a la sèrie, l’endemà vaig apuntar-me a classes de dicció castellana. Venia d’un entorn en què tot el dia parlava català i havia d’assumir el rol d’una donzella en un poble d’Espanya. Crec que sí que és habitual fer classes, i em sembla una ximpleria la gent que no ho fa perquè no vol deixar el seu accent. És que és feina. Si alguna cosa m’agradaria que sintetitzés aquesta entrevista és que després de sis anys a Madrid, defenso que és necessària aquesta connexió laboral oberta entre Madrid i Barcelona o Catalunya. No ha de ser cap problema aprendre a fer l’accent castellà amb unes classes. Són petites coses com pronunciar coche sense la nostra tx.

P. Aquesta connexió que defensa suposa que puguis tornar a Barcelona. En té l’oportunitat?

R. A mi em vindria molt de gust tornar a Catalunya a treballar amb la meva llengua. Independentment del lloc, la qüestió és treballar on hi hagi feina. L’altre dia vaig gravar un text en català per obrir el mercat català. A veure si tinc sort.

P. A quin barri viu a Madrid?

R. A Malasaña, a Conde Duque. El barri ens encanta. És una zona una mica apartada del centre de Malasaña, però així no ets al bullici. Són sis carrers que semblen un poble. Tot gira a l’entorn del Centre Cultural Conde Duque, on hi ha la sala de teatre, de concerts, d’exposicions. Potser visc aquí perquè em recorda una mica a Gràcia. Malasaña i Gràcia, els dos barris m’encanten.