Mireia Belmonte guanya la medalla d’or en els 200 papallona

Mireia Belmonte va atacar. Però atacar, en natació, no és un acte impulsiu. Belmonte ha estat atacant durant quatre anys. Ho ha fet estudiant el passat, repassant el seu malson una vegada i una altra, buscant les causes que li van fer perdre la final dels 200m papallona dels Jocs de Londres en els últims 30 metres. Durant centenars de jornades va compensar les seves mancances al gimnàs, on va desenvolupar la potència muscular que li faltava adquirir per no enfonsar-se en aquests 30 metres maleïts en què els músculs de les espatlles cremen i el cos comença a paralitzar-se infectat per l'àcid làctic. Una vegada adquirida la força, la va treballar per aplicar-la a l'aigua. Cada dia. En sessions que duraven des de les set del matí fins a les onze de la nit, de la piscina a les peses, de les peses als salts, dels salts a la barra de dominades, i d'allà a l'aigua una altra vegada amb el cable d'una grua lligat a la cintura per nedar contra el motor que l'estirava cap enrere. Sota l'aigua. En apnea. Portant el seu organisme al límit cada vegada. Per millorar el seu viratge. Per poder resistir la descàrrega del lactat quan necessites fer l'esforç suprem, a Rio, el 10 d'agost del 2016, la nit de l'atac a l'or. L'or que finalment va atrapar a l'últim centímetre d'una prova extremadament tàctica. El primer or olímpic d'un nedador nascut a Espanya, i que és el resultat genuí del coneixement empíric, del treball i la determinació.

Belmonte es va imposar amb un temps de 2m 4,85s. Amb l'última gota d'energia. Amb l'últim cop de braços. Mig segon abans que la japonesa Hoshi Natsumi, que guanyava terreny pel carril de la dreta, i tres centèsimes abans que l'australiana Madeline Groves, que va fer 2m 4,88s pel carril de l'esquerra, i que va decidir ocupar el centre de l'escena del principi al final. Del primer metre al penúltim centímetre. El lideratge de Groves es va estendre durant tres llargs. Després Belmonte va prendre les regnes. Però va ser un lideratge angoixant i microscòpic. Groves, contra pronòstic, va resistir i va contraatacar. Però la piscina li va quedar curta. En l'últim centímetre va guanyar l'espanyola.

“El meu pla era ser brutalment ràpida”, va confessar Groves; “aquesta nit m'he deixat absolutament tot el que tenia a la piscina”.

Amb 20 anys, Groves es va permetre la gosadia a la qual va renunciar Belmonte, que en té 25. L'australiana va triar fer una gran despesa energètica des del primer 50. La catalana, que es va batre amb rigor, va utilitzar la seva rival per tenir una referència i la va deixar avançar posant-se a rebuf.

Els 200 papallona són una prova que penalitza l'experiència. Equivalents als 400 metres de l'atletisme, els quatre llargs de papallona són objecte de constant experimentació per part dels fisiòlegs perquè constitueixen disciplines extremes. Comprometen el cos humà a l'estrès màxim. La necessitat de sostenir la velocitat durant dos minuts emprant els grups musculars adherits a les espatlles i al maluc, els principals generadors de potència, accelera el cansament mitjançant la segregació de l'àcid làctic, sinònim de paràlisi. Mai una nedadora de més de 24 anys havia aconseguit un or en la trituradora dels 200 papallona. Belmonte, que en té 25, és pionera. Va saber que el temps correria en contra seva des que van acabar els Jocs del 2012. Però va decidir avançar igualment.

Per la seva banda, Madeline Groves va jugar hoquei durant anys. Les seves companyes d'equip li van reservar un sobrenom: Mad Dog. Gos Boig. Un esperit feble no s'hauria aventurat a nedar el primer 50 en 27,47s ni hauria pogut acabar l'últim en 32,57s. L'australiana va ser autora d'una carrera fastuosa que va liderar des de la sortida, va encapçalar amb coratge fins al pas dels 150, i va començar a perdre en l'últim viratge. Aquí és on la catalana va recórrer al poder físic adquirit en els últims anys per treure mig metre d'avantatge i afrontar el duel dels metres finals amb avantatge. Va ser sota l'aigua com va aconseguir la primera posició. Segons el pla traçat fa anys i ajustat dimarts a Rio.

Fred Vergnoux va dissenyar la tàctica amb l'ajuda del biomecànic Raúl Arellano, que va analitzar la influència que podrien tenir les altres nedadores. El càlcul va ser concloent: l'or estaria per sota dels 2,05 minuts i Belmonte hauria d'aconseguir el primer 50 mig segon més ràpid que en les semifinals (quan va tocar la primera paret en 28,86s) i més a poc a poc que als Jocs de Londres (quan va fer 28,32s). Ràpid però reservant gasolina. Com si tingués un metrònom al cervell, al Brasil va fer aquest recorregut en 28,48s. La següent consigna va ser atacar abans de l'últim viratge. La nedadora de Badalona va llançar l'artilleria en el penúltim llarg, va recuperar 60 centèsimes a Groves i es va situar primera.

“He decidit arriscar al principi del segon 100”, va dir Belmonte, evocant el minut decisiu. “Al final he patit molt en els últims metres. Vaig decidir seguir endavant sense mirar el que tenia al costat, encara que no veia gran cosa. Seguir endavant i fer anar les cames tant com pogués per tocar la paret”.

L'or de Belmonte, el primer que obté la delegació espanyola al Brasil, és producte d'aquest pla i del coratge de la catalana. Però també és el resultat d'una gran ruptura. Espanya no és un país amb cultura de natació. A aquest handicap social i administratiu s'hi suma la realitat geopolítica. Els carrils de la final estaven dominats per grans potències econòmiques. Els Estats Units (2), la Xina (2), Austràlia (2) i el Japó (1) no només tenen les principals estructures del planeta per produir nedadors, sinó que són el nucli dur de la conca del Pacífic, regió cap a on gravita l'economia mundial.

La natació no és només un esport. Per a aquests països és una qüestió d'Estat. El triomf de Belmonte és la victòria d'una noia sola que va tenir un somni i no va parar d'atacar.