La Palafrugellitat

Molaria començar dient que Palafrugell va ser fundat entre les lleres del ric Pala i el riu Frugell. Però a l’Empordà els rius són com tot a l'Empordà, o són bèsties o no n’hi ha. I aquí, doncs, no. En absència de rius forts, començaré pel principi. Al principi, com deuen recordar, hi havia el no-res. Hi ha una estela que ho testifica. A Llafranc, Palafrugell DF, s’hi va trobar una estela funerària, que va escriure o va manar escriure una dona. Fugia amb vaixell, amb el seu marit, de la Gàl·lia –la Síria del segle II– i les seves carnisseries religioses. El marit va morir en el periple. Es van aturar a Llafranc, per enterrar aquest home a la sorra i sortir rabent. L’estela parla d’amor constant més enllà de la mort –“perquè un dia jo pugui veure el paradís / la meva llum, la meva guia, has de ser tu”–. Pel mateix preu, l’estela i la dona descriuen on van deixar aquest home per sempre. “En aquest tros de platja ignota”. En el no-res.

El no-res aquell, ara se sap, era ple d’ibers indigets. I de romans. Escipió va desembarcar uns quilòmetres més amunt. Segons el Talmud, totes les ànimes futures eren dins d’Adam i d’Eva, d'aquí la transcendència dels seus actes. De manera que cal suposar que dins d’Escipió hi eren totes les llengües peninsulars, Gürtel, el cas Palau, el Procés i la reforma gore del Tribunal Constitucional. Segons Pla, l’Empordà és estrictament romà. Els seus habitants són romans 2.0 i no parlen català, sinó llatí. L’empordanès, amb les seves terminacions en ut, fa, això és cert, la sensació que és una llengua de romans emprenyats. Aquestes opinions de Pla, tan excessives, confirmen, tal vegada, un dels dos caràcters empordanesos. El bonic i lluminós. N’hi ha un altre. Apagat, tristot, gris. En ocasions, els uns es casen amb els altres i creen un tipus de matrimoni que només existeix a l’Empordà i a la mitologia –Hades i Persèfone–.

Pla, el gran autor de Palafrugell, és el gran codificador de l’Empordà. En el seu moment va codificar coses que no ja no existeixen, com el paisatge. Quan tenia visita masculina o mixta –les visites femenines, segons sembla, rebien un altre protocol, menys paisatgista–, les portava a Sant Sebastià, ermita i far des del qual es veu el que Pla denomina “l’Empordanet” –un petit triangle que s’estén des de Palafrugell fins a Sant Feliu, l’essència de l’Empordà–. Els feia contemplar el paisatge i, després, exclamava, extasiat, alguna cosa com: “Mireu quanta propietat parcel·lada.” Pla, per cert, és la pera. És dels pocs autors del segle XX que aporten una sensibilitat solucionada, el gran problema de la literatura i, si em forceu, de la societat catalana. Una societat sense la sensibilitat solucionada –sense la capacitat de verbalitzar els seus gustos, és a dir, la seva individualitat– és una ganga per al governant planetari. Anyway. Pla va viure tant que va tenir temps de ser socialista, noi Cambó, falangista o admirador de la propietat parcel·lada. Si hagués viscut una hora més, hauria estat fundador del Partit Demòcrata Català. A Palafrugell hi ha la casa on es va criar. I el Mas Pla –Llofriu–, on es pelava de fred als hiverns. Fi del fragment Pla.

Des del segle XVIII, Palafrugell va viure un fenomen determinant. El suro. Als inicis va ser la pera. Una revolució industrial en què es podia participar només amb un ganivet. Diuen que la revolució industrial dolça va ser la francesa –a França treballaven 12 hores al dia, menys, per tant, que a Anglaterra–. Aquí treballaven unes 6 hores. I els diumenges i els dilluns feien festa. És el “fer dilluns”, no anar a treballar per la cara. Una cosa possible quan eres, gràcies a un ganivet, el teu propi cap. Encara avui, a l’hivern –a l’estiu, no; l’estiu és, gràcies al turisme, una mena de revolució industrial anglesa–, els dilluns no obre ningú. Els tapers, aquests paios amos d’ells mateixos, que treballaven sense màquines, contractaven algú que els llegís a la feina. Gràcies a aquestes lectures es van fer republicans federals. És a dir, anarquistes. Van proclamar l’Estat. Empordanès. El Cantó de la Bisbal. Al segle XIX, o al XXI, quan algú tenia la sensibilitat solucionada i volia un estat, no s’enrotllava i el feia. Pim-pam.

Els tapers els dilluns anaven a la platja, amb la família. Feien un arròs i cantaven. Cantaven havaneres. Quan no estaven amb les seves famílies cantaven cançons de putes, avui desaparegudes, fins al punt que a Calella fan un festival d’havanerezzzzz, però no de cançons de putes. Aquest festival és el punt de partida de l’estiu. A l’estiu, les carreteres de Palafrugell es col·lapsen. És l’única ocasió a la vida en què es poden veure Porches Cayenne en un embús. A l’hivern torna a ser una platja ignota. Un lloc on persones amb la sensibilitat solucionada tenen problemes amb la propietat, parcel·lada o no. On quedes a sopar amb els teus amics i et surt aquesta llengua de romà emprenyat. És el meu país. L’adoro.