Craviotto: “A còpia d’ensopegades, m’he posat les piles per als Jocs”

L’abatiment i l’èxtasi marquen l’estat d’ànim de Saúl Craviotto al compàs dels fracassos i els èxits. El doble medallista olímpic i triple campió mundial n’ha vistes de tots colors per obtenir el bitllet per a Rio de Janeiro. Va estar a punt d’engegar-ho tot, de deixar-ho córrer i conformar-se amb observar les dues pales que té emmarcades a casa seva, la que el va portar a l’or a Pequín i la que el va impulsar cap a la plata a Londres. “L’any passat estava enfonsat. Precisament quan havia d’obtenir la classificació. Realment vaig pensar a llançar la tovallola”, reconeix.

La seva dona, que va conèixer durant una de les moltíssimes concentracions que duu a terme amb l’equip espanyol a Astúries, la seva família des de Lleida, els seus amics, tothom li va enviar missatges després d’aquell Mundial a Milà en què no va aconseguir entrar a la final i, en conseqüència, no es va poder classificar per als Jocs. Li quedava una última oportunitat, el Preolímpic, a la desesperada. “Vaig passar uns moments d’infart. Només quedava una plaça a la repesca i només valia guanyar”, explica. Des de l’agost del 2015 en el Mundial de Milà fins al maig del 2016 en el Preolímpic de Duisburg, estava a la corda fluixa. “Al final vaig poder vèncer aquella tensió”, explica el palista de Lleida. No és el primer cop que s’hi troba. “En els tres Mundials previs als Jocs m’ha passat el mateix. Haver-m’ho de jugar tot en el Preolímpic fa que acumuli molta tensió, i la tensió em manté ferm. A còpia d’ensopegades és quan més he après, quan m’he posat les piles, ara per a Rio.” Al Brasil, finalment, competirà en K-1 i en K-2, al costat de Cristian Toro. “Reestructurem l’equip i amb Toro hem tingut molt bones sensacions, cada setmana que passa, millors”.

Explica que no té psicòleg, que és a base d’experiència com ha afrontat aquells moments de màxima dificultat, de ser o no ser. “Em vaig aficionar pel meu pare. Tinc fotos amb un anyet dins d’una piragua. I als set ja vaig començar, entre cometes, més seriosament. Vaig anar a la selecció quan en tenia 15. Des d’aleshores, he estat amb constants concentracions i viatges, lluny de la meva dona i, ara també de la meva filla, que té un any i mig. És el més dur, però al final és el que he triat i, d’aquesta manera, també faig feliç la meva gent”, afirma.

Ara, tots, entesos, aficionats i rivals, tornen a comptar amb ell en els pronòstics per al podi a Rio. “L’any passat m’havien esborrat de totes les travesses. Sembla una muntanya russa. Guanyem la Copa del Món després del Preolímpic i ja ens estan penjant la medalla abans d’hora. M’agrada que la gent pensi en nosaltres. Però intento oblidar-me’n. Cal treure’s la pressió del damunt. En tot cas, jo no vaig a uns Jocs per ser diploma olímpic o per ficar-me en una final. Després de dues medalles, opto a la tercera”, afirma, convençut.

Ara, als seus 31 anys, Craviotto se sent pletòric, millor que quan va guanyar la seva segona medalla olímpica fa quatre anys. “No és que ho digui jo, ho diu el cronòmetre. He guanyat en resistència, en força, en tècnica. Hem copiat coses bones dels rivals, en material, hem canviat piragües, pales...”. I fa una comparació perquè s’entengui més bé fins a quin punt s’afina en tots els detalls. “Depenem del vent, de la profunditat de l’aigua... Esclar que els meus rivals també milloren. Ens copiem, ens fixem en tot, ens analitzem per esgarrapar unes mil·lèsimes, suposo que com fan en la fórmula 1”.

I la canoa, esclar, és com el bòlid. “Encara que siguin totes aparentment iguals, t’hi has d’acoblar, fixar la distància des del seient al reposapeus... De fet, ara m’entreno amb una de diferent perquè la canoa amb què competiré ha de ser al contenidor d’un vaixell viatjant cap al Brasil. L’enviem al maig o al juny. Són molt delicades, però vaja, estic relativament tranquil perquè anava amb la seva funda, molt ben protegida”.

A Rio s’alinearà per primera vegada en dues proves. “És dur i complicat aguantar psicològicament dues proves amb les seves eliminatòries, les seves semifinals, i tant de bo, que amb les seves finals. Es competeix en quatre dies i hi ha temps per descansar. Esperem poder afrontar-ho de la millor manera”. La seva preocupació més gran és rendir al màxim el dia clau. “No es pot simular una final en un entrenament. Aquella tensió, aquells nervis, una cosa que faràs dues o tres vegades a la vida… Això no es pot preparar. Jo he fet dos Jocs, deu campionats del món i continuo posant-me nerviós. Sobretot, el dia abans costa agafar el son: visualitzes la cursa. És normal, tothom té nervis. Es tracta de controlar-los, de saber-los portar. Hi ha gent que no és capaç de rendir al 100% en els entrenaments. I al revés. Això ho dóna l’experiència”. Vam estar en un preolímpic el setembre al Brasil i estava tot molt verd, no hi havia grades, suposo que estarà molt canviat. Molt de vent, moltes algues, aigua bastant bruta. Però caldrà adaptar-se al que toqui. Un altre aval per a ell a Rio.

Els policies es posen en forma al costat del seu company Saúl Craviotto és policia, en part per vocació i en part amb la intenció d’assegurar-se el futur. “Perquè del piragüisme no es pot viure. Ni tan sols jo, que sóc doble medallista olímpic,” puntualitza. Patrulla pels carrers de Gijón, on de vegades el reconeixen. “A alguns els sona la meva cara, però com vaig amb l’uniforme no m’acaben d’associar”, explica divertit. Té plaça fixa a Lleida i està en comissió de servei a la ciutat asturiana. En els períodes més exigents del calendari, els seus entrenaments són incompatibles amb la feina. “Canvio alguns torns amb els meus companys, i em donen moltes facilitats”, diu agraït. Els seus companys també es mantenen en forma. Amb el seu cap solen quedar a les 7.45 del matí per córrer. Després, es dutxen a la comissaria. “Això fomenta equip, grup. No ens dediquem només a patrullar. Tots estan físicament en forma. Guanyar una altra medalla seria una bona manera d’agrair les facilitats que m’ha donat el cos de Policia”, conclou.